Ho confesso: sento una especial feblesa per la Martha i en George, la
sensacional parella protagonista de “Qui té por de Virginia Woolf?” formada per
la filla del rector, fundador i dictador absolut d’una típica universitat nord-americana de
segona (ambient intel·lectual més aviat ranci, ambicions matusseres, avorriment
amb títol acadèmic...) i el seu marit, professor de Història de segona que ni
estant casat amb qui està casat, no ha aconseguit fer-se càrrec de la direcció del seu departament. I sento una absoluta
admiració per l’obra d’Edward Albee que aquests dos coprotagonitzen juntament
amb els convidats ( el Nick i la Honey ,
una parelleta força més jove que acaba d’aterrar en aquest ambient) que es
porten a casa un dissabte a la nit per ofegar-se en alcohol i jocs cruels,
després d’una presumiblement molt anodina vetllada plena de professors
d’aquestes que organitza el papa de la Martha.
Com us dic, l’obra d’Albee em té fascinant des
que la vaig descobrir ( a la meva infància com a cinèfil amb gustos no
necessàriament infantils) mitjançant
l’esplèndida versió cinematogràfica dirigida per Mike Nichols que em segueix
semblant una de les millors adaptacions cinematogràfiques mai filmades a partir
d’una obra teatral: i el que feien a la pantalla Elizabeth Taylor, Richard
Burton, George Segal i Sandy Dennis, continua sent tot un cim de l’art
interpretatiu. De fet - i amb el permís
de Daniel Veronese ,que va dirigir un bon muntatge del text estrenat al Romea amb un excel·lents Vilarasau i
Arquillué - mai m’havia trobat – i n’hi
vist unes quantes versions- una “Virginia Woolf” comparable a la del
cel·luloide fins l’any passat; fins que vaig veure a Londres l’extraordinari
espectacle protagonitzat per Imelda Staunton i Conleth Hill ( insuperables tots
dos) que, casualment, es va projectar fa uns pocs dies a Barcelona , dins
aquest cicle d’enregistraments teatrals exhibits als cinemes Icaria i Comèdia
que tots i totes vosaltres haurieu d’incloure en la vostra agenda de cites
inexcusables .
I si us poso en antecedents de tot això, és
precisament per deixar constància que sentir tanta admiració per l’obra que
inspira lliurament “Masticar el hielo”, i tenir tan frescos encara els demolidors
jocs verbals d’Albee, el poderós sentit de l’humor amb picades d’ullet al teatre
de l’absurd que recorre cadascun dels seus monòlegs o de les seves baralles
dialèctiques a dues , tres o quatre bandes, o el punyent dolor emocional que es
mou darrera de tot plegat, potser
resulti un handicap a l’hora d’apropar-se a la proposta que ens fa la companyia
El Eje. Una proposta – això ho reconec, i ho valoro com cal- , arriscada,
nascuda amb voluntat provocativa, plena de ganes d’explorar els límits i no
exempta de moments en els quals la potencia de les intencions es converteix en
veritable potencia escènica: el millor de tots , el que protagonitza Jordi
Samper ( propietari també del cul censurat per Facebook ) marcant-se una hipnòtica coreografia a ritme
de Disclosure. Però també, una proposta insatisfactòria en molts sentits.
Marc Ribera – director i responsable de
l’adaptació- prescindeix gairebé per complert del text original ( tot i que el
títol de la seva obra estigui precisament vinculat a la resposta que li llença
en George a la Martha a l’original quan
aquesta li demana que li posi més gel al got ). I canvia el context universitari pel context de l’art contemporani: el vell
rector s’ha transformat ara en un vell mecenes, d’aquests que si li caus en gràcia,
pot llançar la teva obra artística a
l’estrellat. Per cert que sobre el bon o mal gust pictòric de la Martha i en
George podreu opinar vosaltres mateixos, perquè abans de començar l’obra us
deixaran donar un tomb per casa seva i valorar de prop les pintures que tenen
penjades per les parets. Però un cop sortiu vosaltres de l’escenari, començaran ja la seva etílica
cursa per tal de comprovar qui la fa i/o la diu més grossa; una cursa en la
qual està també inclòs el joc d’humiliar com cal als convidats .
El problema és que aquesta sèrie de jocs que
Albee estableix amb magistral precisió (cal recordar que l’acte primer de la
seva obra porta precisament el títol de
“Diversió i jocs”), curiosament perden gran part de la seva ferocitat i brutal
sarcasme en la recreació lliure que en fa Ribera, encara que paradoxalment
aquesta es vulgui presentar amb aires del tot gamberros. De la mateixa manera
que quan s’arriba al joc dels jocs
–aquell que té a veure amb l’absent noi de la casa, l’estimat fill de la Martha
i en George- saltant-se ja totes les regles del joc, resulta difícil entendre
perquè Albee li va posar a aquest fragment el títol d’ “L’exorcisme “: la nova
dramatúrgia li ha tret a aquest fill el seu poder catàrtic. L’exorcisme final
que hauria de deixar veure de forma patètica tot l’amor que es mou entre tant
de joc destructor, es converteix aquí en crit histriònic sobreactuat en excés.
La sobreactuació cridanera , es transforma en realitat en el to general en el
qual es desenvolupa tot el muntatge. I els personatges reinventats, resulten
notòriament més prims i menys dramàticament intensos i sorprenents que aquells
altres d’Albee , sense que ajudi tampoc massa el fet que en la seva nova
reencarnació , han perdut pràcticament la totalitat del rerafons del seu
passat: només cal veure en aquests sentit la poca substància que presenta la
nova Honey, un cop Ribera li ha negat els embarassos histèrics i la seva
condició de filla d’un predicador amb gran habilitat per enriquir-se gràcies a
la bona fe dels que tenen fe. Cert: El Eje se la juga jugant amb Albee. I els
seus setanta cinc minuts d’espectacle en van prou plens de xiscles,
fel·lacions, vòmits, rebolcades per terra ( la Martha, n’és una especialista ),
i intensitat com per mantenir sempre ben desperta la nostra atenció. Però
aquesta intensitat no deixa de semblar-me un xic forçada, més epidèrmica que
real.
