Masticar el hielo

informació obra



Companyia:
El Eje
Adaptació:
Marc Ribera
Direcció:
Marc Ribera
Autor:
Virginia Woolf
Ajudant de direcció:
Beatriz Bonet, Joana Mora
Coreografia:
Blanca Tolsà
Escenografia:
Sergi Cerdan Aguado
Il·luminació:
Sergi Cerdan Aguado
Vestuari:
Alba Thompson
Intèrprets:
Eric Balbàs, Maria Hernández, Mar Pawlowsky, Jordi Samper
Text:
Jordi Vaqué, Emilià Carilla
Sinopsi:

Masticar hielo és una versió lliure inspirada en Qui té por de Virgia Woolf? d’Edward Albee.

Martha i George conviden a Nuna i Nick a prendre, suposadament, una copa després de la festa que ha organitzat el pare de la Martha. Nuna i Nick presencien la dinàmica macabra de la parella amfitriona: violència, sexe, maltractament… El que havia de ser una copa de compromís, es converteix en un malson on la parella convidada es transforma i entra en l’espiral atroç dels amfitrions. Confessions i secrets mai dits posen al punt de mira el concepte de l’amor.

Ficció i realitat es confonen. Qui diu la veritat? Quan la mentida es converteix en un joc, el joc es transforma en un dogma.

Masticar hielo és un ensurt a l’amor romàntic. És una comèdia àcida que corroeix per dins a qualsevol, és literalment una bogeria.

Crítica: Masticar el hielo

30/05/2018

El Eje reinventa Albee amb descarat esperit gamberro, però també amb excesos cridaners i una certa superficialitat

per Ramon Oliver

Ho confesso: sento una especial feblesa per la Martha i en George, la sensacional parella protagonista de “Qui té por de Virginia Woolf?” formada per la filla del rector, fundador i dictador absolut  d’una típica universitat nord-americana de segona (ambient intel·lectual més aviat ranci, ambicions matusseres, avorriment amb títol acadèmic...) i el seu marit, professor de Història de segona que ni estant casat amb qui està casat, no ha aconseguit fer-se càrrec de la direcció  del seu departament. I sento una absoluta admiració per l’obra d’Edward Albee que aquests dos coprotagonitzen juntament amb els convidats  ( el Nick i la Honey , una parelleta força més jove que acaba d’aterrar en aquest ambient) que es porten a casa un dissabte a la nit per ofegar-se en alcohol i jocs cruels, després d’una presumiblement molt anodina vetllada plena de professors d’aquestes que organitza el papa de la Martha.

Com us dic, l’obra d’Albee em té fascinant des que la vaig descobrir ( a la meva infància com a cinèfil amb gustos no necessàriament infantils)  mitjançant l’esplèndida versió cinematogràfica dirigida per Mike Nichols que em segueix semblant una de les millors adaptacions cinematogràfiques mai filmades a partir d’una obra teatral: i el que feien a la pantalla Elizabeth Taylor, Richard Burton, George Segal i Sandy Dennis, continua sent tot un cim de l’art interpretatiu.  De fet - i amb el permís de Daniel Veronese ,que va dirigir un bon muntatge del text estrenat  al Romea amb un excel·lents Vilarasau i Arquillué  - mai m’havia trobat – i n’hi vist unes quantes versions- una “Virginia Woolf” comparable a la del cel·luloide fins l’any passat; fins que vaig veure a Londres l’extraordinari espectacle protagonitzat per Imelda Staunton i Conleth Hill ( insuperables tots dos) que, casualment, es va projectar fa uns pocs dies a Barcelona , dins aquest cicle d’enregistraments teatrals exhibits als cinemes Icaria i Comèdia que tots i totes vosaltres haurieu d’incloure en la vostra agenda de cites inexcusables .

I si us poso en antecedents de tot això, és precisament per deixar constància que sentir tanta admiració per l’obra que inspira lliurament “Masticar el hielo”, i tenir tan frescos encara els demolidors jocs verbals d’Albee, el poderós sentit de l’humor amb picades d’ullet al teatre de l’absurd que recorre cadascun dels seus monòlegs o de les seves baralles dialèctiques a dues , tres o quatre bandes, o el punyent dolor emocional que es mou darrera de tot plegat,  potser resulti un handicap a l’hora d’apropar-se a la proposta que ens fa la companyia El Eje. Una proposta – això ho reconec, i ho valoro com cal- , arriscada, nascuda amb voluntat provocativa, plena de ganes d’explorar els límits i no exempta de moments en els quals la potencia de les intencions es converteix en veritable potencia escènica: el millor de tots , el que protagonitza Jordi Samper ( propietari també del cul censurat per Facebook )  marcant-se una hipnòtica coreografia a ritme de Disclosure. Però també, una proposta insatisfactòria en molts sentits.

Marc Ribera – director i responsable de l’adaptació- prescindeix gairebé per complert del text original ( tot i que el títol de la seva obra estigui precisament vinculat a la resposta que li llença en George a la Martha a l’original  quan aquesta li demana que li posi més gel al got ). I  canvia el context universitari  pel context de l’art contemporani: el vell rector s’ha transformat ara en un vell mecenes, d’aquests que si li caus en gràcia, pot llançar la teva obra artística  a l’estrellat. Per cert que sobre el bon o mal gust pictòric de la Martha i en George podreu opinar vosaltres mateixos, perquè abans de començar l’obra us deixaran donar un tomb per casa seva i valorar de prop les pintures que tenen penjades per les parets. Però un cop sortiu vosaltres  de l’escenari, començaran ja la seva etílica cursa per tal de comprovar qui la fa i/o la diu més grossa; una cursa en la qual està també inclòs el joc d’humiliar com cal als convidats .

El problema és que aquesta sèrie de jocs que Albee estableix amb magistral precisió (cal recordar que l’acte primer de la seva obra porta  precisament el títol de “Diversió i jocs”), curiosament perden gran part de la seva ferocitat i brutal sarcasme en la recreació lliure que en fa Ribera, encara que paradoxalment aquesta es vulgui presentar amb aires del tot gamberros. De la mateixa manera que quan  s’arriba al joc dels jocs –aquell que té a veure amb l’absent noi de la casa, l’estimat fill de la Martha i en George- saltant-se ja totes les regles del joc, resulta difícil entendre perquè Albee li va posar a aquest fragment el títol d’ “L’exorcisme “: la nova dramatúrgia li ha tret a aquest fill el seu poder catàrtic. L’exorcisme final que hauria de deixar veure de forma patètica tot l’amor que es mou entre tant de joc destructor, es converteix aquí en crit histriònic sobreactuat en excés. La sobreactuació cridanera , es transforma en realitat en el to general en el qual es desenvolupa tot el muntatge. I els personatges reinventats, resulten notòriament més prims i menys dramàticament intensos i sorprenents que aquells altres d’Albee , sense que ajudi tampoc massa el fet que en la seva nova reencarnació , han perdut pràcticament la totalitat del rerafons del seu passat: només cal veure en aquests sentit la poca substància que presenta la nova Honey, un cop Ribera li ha negat els embarassos histèrics i la seva condició de filla d’un predicador amb gran habilitat per enriquir-se gràcies a la bona fe dels que tenen fe. Cert: El Eje se la juga jugant amb Albee. I els seus setanta cinc minuts d’espectacle en van prou plens de xiscles, fel·lacions, vòmits, rebolcades per terra ( la Martha, n’és una especialista ), i intensitat com per mantenir sempre ben desperta la nostra atenció. Però aquesta intensitat no deixa de semblar-me un xic forçada, més epidèrmica que real.