El muntatge teatral de Xavier Alomà té moltes arestes. Durant bona part del muntatge, hi ha un cert aire d'humor negre (la conversa del fill que intenta entaforar una jaqueta al cos del seu pare difunt amb el responsable de la funerària, que no vol problemes en la seva jornada laboral), que ens podria fer pensar en peces com Sembla que rigui de Mont Plans o Exitus dels Titzina. Però el final té un to molt dolorós, incòmode de reconèixer una situació de debilitat a casa i a l'escola del mateix intèrpret, que explica en primera persona. Llavors, la tensió estira l'atenció del públic. Les coreografies amb play back de Maria Carey o d'Elton John són de lluentons i picades d'ullet, però que fan mal al cor perquè es veuen com una escapada de felicitat que se li priva al protagonista.
L'espai és prou versàtil perquè juga amb un simple banc d'espera. Que el transforma, només movent-lo d'un lloc a un altre i girant-lo fins a convertir-lo en una mena de trinxera en què un escarabat confessa la seva vulnerabilitat. Pel mig, imatges en color de vídeos familiars, aparentment transmetent gaudi i felicitat, però que, posteriorment, en narra una situació de desconfiança. La bona relació que el protagonista va tenir amb l'àvia, no l'aconseguirà traslladar ni a la mare ni al pare. I la seva germana (o germanastra) el repudiarà perquè ella capta en ell semblances amb l'ombra del pare.
És un viatge generós, honest, entregat, que sorprèn i desarma l'espectador. Potser caldria afegir-hi algunes primeres alarmes en els primers instants més desenfadats del muntatge, perquè el gir és massa radical. La idea del títol es planteja, en línia d'hipòtesi, com a opció al final. Xavier Alomà va decantant-se del paper més còmic al de la víctima. I sí, al final, voldrà parlar del pare (o això sembla indicar, després d'una profunda catarsi amb el personal de la funerària de Mataró) però seria de desitjar una mirada empoderadora, d'haver superat el tràngol de la mort i dels desencants familiars. Fer-ne teatre és un símptoma a revisar i refer-se. Seria bo que ho explicités per a donar una sortida més airosa al final. Lizzie, per exemple, actua amb una destral per corregir la seva deriva de filla.
