A vegades, com ara, la Justícia artística emergeix. Aquest cas és un premi a la insistència: Que una colla d'actrius decideixi tirar endavant un projecte comú. Que trobin un musical, amb un repartiment íntegrament femení, com necessitaven. Que enrolin un conjunt musical per fer-ne una adaptació. Que s'aventurin a traduir-lo al català mentre aconsegueixen que els autors que els permetin una cessió de drets assumible. Que, tres anys després de la seva minipresentació a Ca l'Estruch trobin espai a la cartellera de Barcelona. Aquest és un viatge que només poden suportar unes entusiastes com les de Lizzie, al Teatre Gaudí. I és un viatge satisfactori perquè saben transmetre-ho amb l'energia de sis músics i la contundència d'un concert de rock dur.
Lizzie és un true crime de llibre. Al 1892, Lizzie Borden faria justícia pel seu compte amb una destral. La terrorífica acció va transformar-se en un musical amb tints gore el 2009. Ara, s'estrena a Catalunya. El musical opta per una comèdia farsesca, en què el terror es converteix en divertit despropòsit. S'alinea, doncs, en peces com No són maneres de matar una dona o Rudiggore o la nissaga maleïda, El crim de lord Arthur Saville, La vampira del Raval o, més recentment (i fora del paraigua de musical), Asmodai o Turisme rural. L'adaptació que han fet al Gaudí té molts watts. La veritat és que el to funciona perfectament en un circuit off dels grans musicals.
El muntatge compta amb una escenografia minimalista (molt eficaç) un vestuari molt suggerent i unes interpretacions joves, tendres, que funcionen bé per a la trama de les germanes i l'amiga (i una criada que dona molt mala espina i això la fa terriblement còmica). La història truculenta té una mitja part entre el delicte i el judici. Si al principi, la peça partia d'un cert realisme (allò que permet una insinuant caricatura), a la segona part ja té tots els elements de concert. El vestuari es transforma del de segle XIX al d'un conjunt de rock dur, fregant el metal, però sense acabar caient en la veu esgargamellada del punk. En tot cas, ja en la primera part, s'intueixen picades d'ullet al concert que hi ha latent: perquè les botes emergeixen de sota els vestits de fil i també hi ha moments ce coreografia d'una fisicitat exagerada que quadra amb el quadre de concert, però que descol·loca (i aquesta és una bona sorpresa) en la primera part. Potser és cert que la interpretació, valenta, entregada, generosa, li falta un punt de maduresa (que ho donen les funcions i el canvi de produccions. Però és un mal "de joventut" menor, que s'accepta de grat amb aquesta proposta des de de l'entusiasme.
La raó dramatúrgica del canvi de vestuari (i, en certa manera, de rol) permet que les joves passives, víctimes del pes de la família i d'una autoritat esclavitzant de la madrastra i d'una dependència malaltissa del pare, guanyin força i s'empoderin. De fet, alçar la destral és tan inadmissible per part d'unes tendres noietes que, en part per això, surt el repte que la violència l'hagi perpetrat una tercera persona. En aquesta autoprotecció, les noies s'ajuden i es cobreixen per sortir indemnes del judici, inesperadament. És una molt bona notícia que vagin apareixent noves formacions valentes de musicals, que s'aventuren amb treballs desconeguts. El públic de musicals està de molt bona hora. Si s'arriba a respondre a les propostes d'interès com aquesta, es forjarà la base perquè Barcelona recuperi l'auge de musicals de molta personalitat, i en català. Més enllà de Mar i cel, El dia de la marmota i Ànima és molt sa que apareguin propostes com Artemis, Batec o Em dic Josep. Que la destral del musical desenfadat no s'aturi!
