Batec

Teatre | Musical

informació obra


Companyia:
Calajo
Sinopsi:

Dones, cendres, música… i una bona sopa d’all.

L’arribada d’una urna a casa farà que quatre dones de quatre generacions diferents d’una mateixa família convisquin a la cuina d’una casa. La més jove no informa a la resta de la seva decisió de guardar l’objecte entre la canyella i l’all en pols. 

Aquestes dones aniran descobrint poc a poc la seva presència i podrem observar quin vincle tenen entre elles i amb la pròpia urna. En paral·lel, el xup-xup de la cuina les farà bategar pels temes que aniran sorgint que havien quedat amagats amb el pas del temps.

La convivència entre elles, la soledat dins d’una cuina, el comportament que heretem, el que deixem anar, allò que volem recuperar, l’arrel, la tradició, bombejaran aquesta història de quatre dones: besàvia, àvia, mare i filla o A B C i D.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Batec

30/03/2024

La saviesa de les àvies

per Jordi Bordes


La companyia Calajo fa un insòlit homenatge a les seves àvies. En una llar de tres generacions (àvia, mare i filla) arriba, com si fos un esperit de la llàntia, la besàvia. Sempre amb les presses de les mares i amb les ganes d'imaginar i de contactar amb les nétes emergeix una nova oportunitat inesperada. Ho interpreten dues actrius (Candela Díaz Sanz, Gracia Fernández) amb l'acompanyament juganer d'una guitarra. (Antonio Zarco). En el joc còmic de despropòsits de les anècdotes familiars hi ha la tendresa del record però també la farsa de la representació. Tot i que representin les seves antecedents (modificant el vestuari i rovellant la veu, i posant-hi una tremolor intermitent) en tot moment el públic veu la mare i la filla. Sí és volgués fer uns papers més realistes, segurament trencarien el to gore de cementiris, osseres, pollastres corrent sense cap i frases fetes que s'entrecreuen com les agulles de cap amb les d'enfilar. Marc Vilavella simplifica l'acció i permet que el públic tasti (com a Pa amb tomàquet, el demà) la cuina de conversa calmada i de records inexplicables, relatats mil cops. La peça, té un cert aire de musical per algunes de les cançons que complementen més el farcit que no pas fan avançar la trama. En els temps perduts hi ha la vida, Com allò de lo nostru, d'Una altra nit.

A la taula, un espai de cuina. La thermomix sembla la nova urna sideral. Però l'acompanyen pots en conserva, llenties, arròs, i crostons de pa. Com a Relleus (aperitiu i primer plat), és en els moments de preparar l'àpat (si s'enretira la Thermomix i tornen les olles i el xup-xup ) que hi ha l'instant de conversa. Els mòbils no serveixen ni per il·luminar la profunditat de la urna... 

La peça es desplega amb lògica surrealista. Que l'argument tingui un punt previsible ho fa més tendre. Res d'esperit i diables com a Asmodai, però sí un cert aire d'humor negre, prou saludable. Al final, el que fa que sigui una peça guanyadora és la seva proximitat (no només física, al Maldà) emocional. Tots hi podem intuir avis i records (i secrets) de família. Les mares i les filles, com les germanes no es trien: venen per loteria. I en aquesta relació d'enveges. I admiració en la intimitat en sorgeix una relació tant explosiva com la que Ramon Madaula escriu a Els Buonaparte.