Una altra nit

informació obra



Intèrprets:
Pau Ferran, Bàrbara Roig
Sinopsi:

“Quan intentem explicar què és Una altra Nit, només ens surt dir que és una peça de Lu nostru. Una peça d’amor a lu nostru. 
I que és lu nostru? Lu nostru és tot allò que compartim. D’on venim i d’on no podem escapar. El que ens fa reconeixibles els uns amb els altres, el que ens pertany; el que ens defineix. 
El paisatge, l’accent, la petroquímica, la Renfe, i sobretot els records; les anècdotes; el que hem viscut junts, l’espai temporal que compartim. Les anècdotes de sobretaula. 
Una mateixa anècdota té moltes versions, cadascú té la seva i ja no n’hi ha cap que sigui veritat o mentida, segur que us ha passat mil vegades, que una mateixa anècdota la recordeu d’una manera molt diferent que les mateixes persones que la van viure, potser fins i tot de manera excloent. 
Perquè ja quasi res és veritat o mentida, o quasi tot és veritat o mentida al mateix temps. Perquè només podem recordar la ficció; la nostra ficció, lu nostru. 
Si l’Anna, la Bàrbara i jo no haguéssim nascut aquí, les nostres anècdotes, lu nostru, seria un altre nostru, seria Una altra Nit. No la que va escriure Pinter el 1969; la nostra."

Crítica: Una altra nit

17/10/2019

Lúcides ficcions de la realitat

per Jordi Bordes

Harold Pinter és un mestre de les pauses. La trama passa per tot allò que no es diuen els personatges, i es pot percebre a partir dels seus silencis. Aquesta proposta, ben fresca, parteix d'un dels seus textos breus, Nit. La parella d'intèrprets encerten de traslladar el conflicte al seu terreny geogràfic i vital, en forma de sobretaula al costat de l'hort. Segurament, abusen molt més de la paraula que Pinter i no queden aquells meandres que l'espectador ha de completar. Però els hi agrada escriure i reescriure la memòria, corregint-la contínuament (jugant a la realitat ficcionada de Sergio Blanco). Provocant una contradicció divertida. I aconseguint fer una elipsis de tot un àpat de diumenge estenent cronològicament tots els elements que es menja des del vermut, al vi dolç i fruits secs amb el cafè.

Pau Ferran i Bàrbara Roig es llencen les rèpliques de forma picada, molt còmplice. Se'ls nota molt identificats amb el que diuen i en el com ho diuen. Han analitzat asèpticament Pinter i han descobert que la memòria, la realitat, es construeix a partir de les experiències pròpies i col·locant-les en un relat, en una ficció. No hi ha gaire res amagat en aquesta posada en escena (extrem que l'aparta de Pinter) però sí que es poden construir uns personatges amb unes relacions més enllà de l'escena i l'amistat. El present se sustenta sobre un un passat que és més o menys ficcional. Si les referències que donen (Petroquímica, Port Aventura, quedar-se perdut enmig d'un parc d'atraccions...) ressonen a un passat, els personatges cobren nova pàtina. Ells van decidir parlar de lu nostru perquè no sabien representar-ho en un espai amb boira. I certament, deu ser ben estrany un dia amb boira pel camp de Tarragona, però sí que connecta amb unes relacions entre amics, amb uns fets quotidians que esdevenen universals. Una altra nit apunta molt puntualment amb la diversitat lingüística, els accents i les paraules que se senten per Tarragona i Reus però no a Barcelona. El llenguatge és una altra manera de fixar els referents propis d'una comunitat, és una altra manera de consensuar conceptes comuns i crear un relat del passat.