Hi ha un acudit mític en un disc de The muppet show, en què el simpàtic ós Fossie fa una broma a la concurrència. Kermit li adverteix que les seves ganyotes no es veuen en un àudio. I ell explota, "Com? No s'ha sentit com movia les orelles?". Doncs d'aquest fresc i divertit surrealisme va el darrer muntatge de Xavi Morató (Akelarre, Amor a mort). Li van encarregar una comèdia de por. Li semblava impossible conjugar aquestes dues sintonies. Doncs, per inversemblant que sembli, la peça roda feliç i eficaç, donant episodis divertidament tètrics i provocant el riure pel moviment de la nina que dóna molt mal rotllo. O pel malson de la pilota assassina.
La peripècia arrenca amb un enterrament per passar, tot seguit a un flashback que explica la peripècia. Sembla ben bé que el diable de la luxúria (Asmodai, d'aquí el títol) hagi perpetrat algun crim. No avançarem més perquè és pecat desvetllar la intriga. I saltem a la situació: Biel (Alei Ferré) i Ritxi (Jaume Casals) van a la casa pairal dels familiars d'en Biel. És una sortida de parella romàntica que depararà més d'una sorpresa. Tenen un caràcter tant extrem com els protagonistes del díptic de Guillem Clua, Smiley (Una història d'amor i Després de l'amor). D'entrada, perquè la Carmeta, l'àvia (Meritxell Duró, la núvia de Campanades de boda de La Cubana!) o, ha decidit quedar-se a casa i posa en compromís la trobada més íntima. És una dona que s'adapta en l'actualitat, tot i que el seu nét (joier artesanal, de professió) prefereix estalviar-li maldecaps (o no s'atreveix a confessar-li els seus secrets). En tot cas, la determinació de l'àvia càrrega les tintes de l'humor més gestual i primari. I també genera una certa incomoditat el seu posat despentinat i un vestuari descuidat.
L'espai, una habitació que sembla que no hagi variat la decoració en el darrer segle compleix l'estranyesa d'un escape room (explicaran veritats sense les juguqestes del díptic Escape room i Escape room2). Sembla que tot estigui posat per desencadenar el misteri i la comèdia. La creu de la capçalera del llit és un imprevisible element còmic (i d'autodefensa), que la direcció de Pau Doz li treu petroli. Els mals esperits campen per la cambra. I es van descobrint els secrets d'aquesta parella d'enamorats, que es desgranen els primers retrets de la relació.
Senzilla, directa, desproporcionada, que fa riure a una àvia de 80 i a un nét de 10. No pretén pràcticament res més que divertit. I ho aconsegueix i, de pas, ensenya com les pors i la incomprensió són els pitjors diables. Sí a Artemi, el cambrer abstemi un Llucifer sucat amb oli posa a prova el protagonista, ara és en Biel el que es deixa atrapar per la vergonya. Amb la broma i l'ensurt es resolen les diferències si les persones s'escolten i s'estimen.
