Smiley, després de l'amor

informació obra



Autor:
Guillem Clua
Direcció:
Guillem Clua
Intèrprets:
Albert Triola, Ramon Pujol
Escenografia:
Sergi Corbera
Vestuari:
Sergi Corbera
So:
Roger Ábalos
Sinopsi:

Smiley, després de l’amor és una brillant comèdia romàntica tremendament contemporània, que narra la història d’amor entre l’Àlex i el Bruno, una parella que fa vuit anys que es va enamorar inesperadament i ara s’enfronta a problemes una mica més madurs, però igual de divertits i entretinguts.

Smiley, després de l'amor és una nova història dels personatges creats per Guillem Clua a Smiley, una història d'amor, un espectacle que després d'haver iniciat funcions a la sala Flyhard, va seguir amb èxit durant tres temporades al Teatre Lliure i al Club Capitol, i que ha girat per tot el món en més de 10 produccions internacionals.

Crítica: Smiley, després de l'amor

23/10/2020

La prova del Voltadol

per Jordi Bordes

Guillem Clua ha tornat a engegar la màquina en mode comèdia romàntica i ha tret del magí una seqüela d'aquella celebrada Smiley: una història d'amor. Ho ha fet amb el mateix equip d'actors i reproduint els dos arquetips de gais: l'intel·lectual insegur i sensible i l'hedonista, espontani i ingenu. Segurament, el temps ha fet que les escenes (en general còmiques i amb els moments divertidament pedagògics per a no deixar penjats els heteros) rasquin una mica més avall, amb un cert conformisme de la vida. Tant vulgar però tant real, alhora.

La posada en escena reprodueix l'espai (el Bar & Bero) tot i que ara molt més cool. I la samarreta sense mànigues de mariner de l'Àlex. El Bruno segueix amb els seus projectes d'arquitectura ecològica urbana. Les dèries continuen bategant, aparentment, amb dues maneres d'entendre la vida molt diferents però que, en canvi, són magnètiques. Com en la primera peça, l'humor concilia tant heteros amb gais, rient-se de les mateixes vulgaritats quotidianes. Demostra que, no és tant important si s'estima una persona del mateix sexe o no, com el fet de compartir l'experiència electritzant de l'amor amb algú altre.

Què passaria si dos examants es troben pel carrer i reinicien una relació sis anys després? tot i que els hi fereix a tots dos, tot i que cadascú ja ha refet la seva vida. L'amor perdura? És certa la tesi del fil vermell que connecta dues persones d'una manera inequívoca, tossuda? L'amor és un tren que només passa un ciop a la vida? O, potser, és una estació en un circuït en bucle? Albert Triola i Ramon Pujol tornen a presentar dois personatges fràgils i alhora empàtics. Que te'ls enduries a casa a fer confessions i deixar que la conversa esbravés totes les ansietats. Ara, l'entusiasme dels 30 es veu amb una relativa distància. Es percep que l'amor és rebre una trucada d'algú a les 2 del migdia, enfeinat, i celebrar-ho. I no la de les dues de la matinada, d'algú que se sent sol i prova de no enfonsar-se en la nit.

Clua tanca el parèntesi (sembla). L'amor batega amable com a record i compatible amb altres maneres de conviure. Que ho fan tot més còmode i conformista potser, però que és necessari per a no sufragar en les onades de les tensions vitals. Els personatges ja saben quina és la prova del Voltadol. Tenir algú que t'ajudi a posar-lo a l'alçada dels ronyons. O haver de fer contorsionisme per encertar el lloc de la frega, amb el risc d'una luxació al braç. L'obra és una feliç retrobada que augura llargues sessions d'èxit. Novament. Si la prova dels personatges és la del Voltadol. la de l'espectador és al carrer: Notar com es dibuixa un somriure tendre i espontani en veure com una parella s'abraça, tot sortint del teatre.

Cinc estrelletes i un coet d'emoticona.