Smiley, després de l'amor

informació obra



Autor:
Guillem Clua
Direcció:
Guillem Clua
Intèrprets:
Albert Triola, Ramon Pujol
Escenografia:
Sergi Corbera
Vestuari:
Sergi Corbera
So:
Roger Ábalos
Sinopsi:

Smiley, després de l’amor és una brillant comèdia romàntica tremendament contemporània, que narra la història d’amor entre l’Àlex i el Bruno, una parella que fa vuit anys que es va enamorar inesperadament i ara s’enfronta a problemes una mica més madurs, però igual de divertits i entretinguts.

Smiley, després de l'amor és una nova història dels personatges creats per Guillem Clua a Smiley, una història d'amor, un espectacle que després d'haver iniciat funcions a la sala Flyhard, va seguir amb èxit durant tres temporades al Teatre Lliure i al Club Capitol, i que ha girat per tot el món en més de 10 produccions internacionals.

Crítica: Smiley, després de l'amor

22/10/2020

Un fantasma al Satanassa (Antro Bar)

per Ramon Oliver


Heu sentin a parlar del ja llegendari Satanassa? Si la resposta és afirmativa, no cal afegir res mes: ja ens entenem. Però si la resposta és negativa, si us plau absteniu-vos per una vegada de consultar Google , i enfileu ràpid cap a l’Aquitània Teatre : allà trobareu una resposta molt més sucosa que la que us pugui proporcionar cap sistema de recerca digital. Quelcom que no li vindrà de nou a l’espectador familiaritzat amb la forma amb la qual l’Àlex i en Bruno, els dos protagonistes de l’estupenda comèdia de Guillem Clua “Smiley” , interrompien ja quan els vam conèixer per primer cop  l’acció,  per tal d’alliçonar a l’espectador més o menys hetero – aquestes coses sempre és millor deixar-les una mica obertes, mai se sap- amb l’abc d’usos i costums de l’univers gai. I quelcom que fan també – tot i que d’una forma força més moderada- l’Àlex i el Bruno en aquesta mena de seqüela de la seva història d’amor de la qual pot gaudir igualment sense cap mena de problema qui no veiés l’obra anterior i no hagi sentit a parlar mai d’ells.

Tot i que com a bons espectadors i espectadores teatrals que sou, és difícil que no hagueu sentit a parlar mai d’aquella excel·lent obra de Guillem Clua que després de presentar-se tímidament a l’íntim escenari de la Flyhard, va acabar per omplir un fotimer d’escenaris de països ben variats, despertant sempre el mateix empàtic fervor. I és que era ben difícil, resistir-se a l’encant d’aquella parella que, seguint els esquemes  de la clàssica comèdia “screwball” , venia a demostrar un cop més fins a quin put els pols oposats – i aquests dos, ho són aparentment en grau màxim- senten una irrefrenable atracció l’un per l’altre.

De tot allò, n’han passat ja vuit anys. I certament- donat que ens vam sentir  tan a gust amb ells i que l’últim cop que els vam veure es trobàvem en fase enamorament total- , més d’un cop hem tingut ganes de saber com els hi anaven les coses. Però alhora, també potser pensàvem que ja estava bé deixar-los en el punt en el qual els havíem deixat: com és ben sabut, sovint això de les seqüeles t’acaba produint sensacions força frustrants... fins i tot quan te’n mories de ganes que algú s’animés a escriure la seqüela. Doncs aquí tenim de nou a l’Àlex i en Bruno. I m’abstindré molt d’explicar-vos en quin punt de la seva relació es troben , ens retrobem amb ells ( si ja els coneixíeu ) o teniu un primer contacte amb ells si encara no sabeu qui són ( repeteixo: podreu seguir la seva història com si no existís l’obra anterior). Però com ja podeu imaginar, aquest punt difereix d’aquell  amb aires de “Happy End” amb moltes ganes de posar-se a menjar anissos en el qual els vam deixar la vegada anterior.

Tornem a allò dels pols oposats que sovint no ho són ni de lluny tant com ho  semblen, ni tant com els hi assenyalen les persones de fora que valoren el futur o no futur de la seva relació centrant-se -se només en el relat superficial.  Fixem-nos en el cas del Bruno i l’Àlex. El primer, un pel.liculer  seriós i amb tics d’intel·lectual que s’ha construït alhora una idea de l’amor basada en el model “Love Actually”. El segon, un gens intel·lectualoide addicte al cos musculat al gimnàs, capaç alhora  de creure que l’amor es pot trobar a un temple del “petardeo” barceloní ( ja us estic donant una pista) com ara el Satanassa, si el reclames a crits. I al cap i a la fi, els dos amb  prou ganes de ser atacats pel romanticisme, com per apostant per ell a l’escena final d’una fantàstica comèdia romàntica com ara “Smiley”.

Però ara toca revisar què en resta del romanticisme quan es fiquen de per mig la por a estar allunyant –te massa de l’ideal idealitzat , els desitjos de fugida i  la feixuga quotidianitat. Ara toca reconèixer que fins i tot el més dolços anissos poden deixar a la boca un punt d’amargor. Ara toca plantejar-se quines decisions són un simple acte de covardia, i quines decisions són un simple acte de ben mesurat realisme. Toca , doncs, fer una comèdia romàntica capaç de seguir-ho sent tot  i allunyar-se alhora dels esquemes més previsibles de la comèdia romàntica. I toca fer-ho en companyia de dos personatges que . en mans d’uns novament meravellosos Ramon Pujol i Albert Triola, no han perdut ni un gram d’aquell encant i aquella complicitat que ja demostraven fa vuit anys. Et sents tan a gust amb ells, que fins i tot  voldries que el seu present i el seu futur responguessin a la teva pròpia idealització de les coses. I aquí és on el talent de Clua intervé ,per tal de proporcionar-nos allò que ha de proporcionar una seqüela bona de debò. El primer gran perill de les seqüeles, és que es limitin a repetir la fórmula que havia funcionat la vegada anterior i es converteixin en remakes: aquestes són les seqüeles que no fan mal, però tampoc no aporten altra cosa que rutina . El segon gran perill, és que acabin per contra desvirtuant el caràcter dels personatges i de la seva trajectòria vital: aquestes són les seqüeles que cal oblidar ràpidament, abans que taquin el valuós record d’allò que els hi va donar origen.  Però la seqüela de Clua, és d’aquelles que aporta sense restar; que fa créixer els personatges sense obligar-los ni a repetir-se, nia trair-se a ells mateixos. Clua mostra en tot moment un control absolut tant de l’humor que es desprèn d’aquest retrobament, com del seu punt de lúcid desengany . La seva és una comèdia sovint pletòrica de diversió, i alhora plena d’aquella tendresa amb un punt de tristor que es desprèn del pas del temps , i de l’assumpció dels propis límits emocionals. Pujol i Triola,/ Triola i Pujol li posen la guinda al pastís de boda amb un toc de sashimi. I tots tres – acompanyats d’uns molt dickesians i ben memorables  fantasmes de l’amor passat, l’amor present i l’amor futur-  aconsegueixen que aquest nou “Smiley” es converteixi molt probablement en la millor comèdia catalana  d’aquest anys tan poc donat a la comèdia... de la mateixa manera que el primer “Smiley”ho va ser l’any de la seva estrena.