Ànima. TNC

Teatre | Musical

informació obra



Autoria:
Marc Gómez, Víctor G. Casademunt, Oriol Burés, Blanca Bardagil
Sinopsi:

És l’acció de desitjar la que construeix la nostra ànima

Ànima és un crit a la llibertat creativa i individual de les dones en forma de musical.

La indústria de les pel·lícules d’animació dels grans estudis nord-americans de finals dels anys trenta és l’entorn i el punt de partida que serveix per explicar una història de superació i lluita de les dones per poder demostrar que mereixien ocupar un lloc que, fins aleshores, havia estat reservat només per als homes.

Una partitura i un llibret excel·lents en mans d’un equip jove i ple de talent per a la creació d’aquest nou musical de gran format, en català, que obrirà la temporada del TNC a la Sala Gran.

Crítica: Ànima. TNC

27/09/2024

Un vendaval fresc imprescindible a la Sala Gran

per Jordi Bordes

Ànima transporta des del primer moment. Passa per bona part de les subtrames dels musicals (enamoraments no correspostos, enganys, il·lusions fugisseres, amigues fidels, casualitats tel·lúriques) cosint amb un ritme trepidant l'acció, el moviment escènic i la música.Ànima és el cant a seguir el desig i creure que és possible. A cada defalliment de la realitat, se sobreposa una raó per la qual el camí encara és possible. És cert que cada cop costa més avançar perquè hi ha realitats arbitràries implacables, però la victòria no és a la meta, sinó cada cop que se supera un obstacle. El text de Blanca Bardagil eu haver tingut molts canvis en el procés. Per exemple, queda desaprofitat dramàticament l'ofendat de les dues germanes o els bessons de la germana gran (que és mare soltera). En realitat, la peça s'ha centrat en la persecució del desig de la germana petita i la sabateria de seguida queda arraconada. El que es podria considerar com a idees que queden penjades, cal valorar-ho com a acceptació a renúncies per a condensar el musical en una idea que funcioni com un vendaval, xuclant tot el que troba pel davant.

Tot i que l'argument sigui tou, la peça atrapa amb una escenografia que, sense ser el vaixell de Mar i cel (per cert, sembla que ahir va quedar travat al mig de l'espectacle i es va haver de suspendre la funció), troba moltes fórmules enginyoses per a aquesta road movie. De la trama va destil·lant dues forces que es complementen: La balada per als somnis i la música brillant, ballable, de swing, per a la comèdia musical. El to, per moment delirants (qui no s'ha fet passar per italià cuinant frases a partir de paraules icòniques?) recorda aquell desvergonyiment dels Egos Teatre (La casa sota la sorra, El crim de lord Arthur Saville). El mèrit d'Oriol Burés i la resta de l'equip és que s'han enginyat un argument i els seus girs a partir de la seva imaginació. I sí, hi ha un regust que navega de musicals i comèdies de Hollywood (Ningú no és perfecte, La tienda de los horrores...) amb els musicals més contemporanis (Matilda... per exemple?)

El viatge de la companyia és paral·lel al de Greta, la protagonista (Paula Malia, versàtil). L'atriu ja ens havia demostrat el seu joc amb les Mamzelles (Màfia) o amb treballs posteriors ben antagònics (Els Watson, La mala dicció). Per la seva part, la seva positiva i seductora Mina (Diana Roig) s'erigeix com una brillant secundària. També funciona molt bé el to més dramàtic de la germana gran (Aina Sánchez), la decepció per ser una enganyada (Clara Solé) i la confiança que el masclisme es pot superar en una generació (Anabal Totusaus). Els personatges masculins llueixen més comicitat: Oriol Burés (Walter) i Víctor G. Casademunt (el xicot que sap modular el seu futur) es guarden uns instants molt còmics. També treu petroli Toni Viñals d'un entusiasta exhibidor de pel·lícules. La peça té algun moment d'aspror que arriba amb un número de claqué (elaborat per Sharon Lavy, fusionant quatre quadres de fracàs, abans de la gran cascada delirant que empeny la trama al desenllaç. En realitat, és una peça molt ballada (amb coreografies de Clara Casals i Chema Zamora), carregada de perroques i vestuari en què un grapat d'intèrporets es desdoblen en un travelling de personatges (Alexandre Ars, Bernat Cot, Marc Gómez, Berta peñalver, Joana Roselló, Pol Rosselló Weisz, o Lucía Torres).

Hi ha qui somia projectar una zona residencial exclusiva al Park Güell, O a Hollywoodland de l'skyline del muntatge. Hi ha qui es deleix per ser dibuixant de la incipient Disney (com Greta). Hi ha qui està obsessionada a vendre crispetes als cinemes (Mina). Hi ha, és clar, qui confia a trobar una oportunitat al mercat dels musicals de gran format. Tot són reptes de vida. Ara, la Sala Gran del TNC ha permès que es destil·li un d'ells. Hi ha un vendaval de frescor (amb una generació d'artistes de 30 a 40 anys que no escatima esforç, talent ni il·lusió) que reclama més places. I més oportunitats. Amb aquesta proposta popular, amable, han demostrat que, tot i la seva joventut, tenen potència artística per fer virar el tren de les emocions cap allà on volen que s'aturi. També és molt sa que la complicada Sala Gran respiri la intensitat dels usicals, amb una desena d'intèrprets que no surten del fossar i que reaccinen amb agilitat els girs comics del guió.