En aquells temps (finals de la dècada dels anys 20 dels segle XX) tan gloriosament reflectits amb bon humor a la magistral pel·lícula “Cantant sota la pluja”, el temps en els quals el cinema mut li deixava pas al sonor, les grans “majors” de Hollywood van buscar-se nous eslògans per tal d’atreure el públic reticent a la novetat tecnològica. I el que va gaudir de millor fortuna va ser el “All Talking! All Singing! All Dancing!” utilitzat per la Metro-Goldwyn-Mayer per llançar al mercat “The Broadway Melody”, que es va convertir en la primera pel·lícula parlada guanyadora de l’Oscar a la segona edició de tan ambicionats premis. Que va ser també un dels primers musicals mai filmats, i una de les primeres pel·lícules que incloïen una escena en Technicolor, encara que aquesta no així subsistit i avui en dia només tinguem al nostre abast la versió del film en complert blanc i negre. I que, per cert, i dit sigui de pas, es va estrenar al mateix cèlebre Grauman’s Chinesa Theatre tants cops esmentat a l’espectacle del qual ara parlarem. I és que aquella fórmula que tan atractiva va demostrar ser a l’hora d’atreure noves masses de públic al cinema en plena Gran Depressió econòmica, s’ha instal·lat també ara al Teatre Nacional de Catalunya , a l’hora d’obrir nova temporada amb un espectacle totalment parlat, cantat i ballat en el qual, el Technicolor, fins i tot gaudeix del seu propi moment protagonista.
I aquesta tan musical apertura és una molt bona noticia, perquè el cert és que el TNC no li ha dedicat mai al teatre musical l’atenció que es mereix i, de retruc, tampoc ha contribuït pas massa a fomentar i donar-li un cop de mà a la creativitat local dedicada a aquest gènere. Un gènere que malgrat la seva capacitat per omplir teatres ( o potser, precisament per culpa d’ella?) i malgrat la versatilitat creativa , temàtica i estilística que ha demostrat al llarg del temps, continua sent sovint objecte de desqualificacions que tendeixen a simplificar la seva riquesa i a menysprear un xic massa tant la seva aportació al teatre popular en totes les seves variants, com la seva capacitat per adoptar alhora les més sofisticades formes , acoblar-se a les més complexes temàtiques o fins i tot posar-li pentagrama i donar-li nova vida als més il·lustres clàssics. La mostra més aclaparadora que tenim a casa nostra en aquest sentit és el vaixell de “Mar i Cel” que ara realitza la seva darrera travessia ( ja veurem, ja veurem...es fa difícil de creure que tan reeixida navegació resti ancorada a les drassanes per sempre més) , que un cop va navegar per aquest mateix escenari i que, tot partint de Guimerà com “Les Miserables “ havia partit de Victor Hugo, va ser la nau mare del moment més dolç viscut pel teatre musical a Catalunya. Tan dolç que ( i per posar com exemple una escena ja mítica ) mentre Sondheim s’emocionava assistint al Poliorama a una representació del seu magistral “Sweeney Todd” magistralment dirigida per Mario Gas ,pocs anys abans que el mateix Liceu li obris les portes a un grapat de grans noms estel·lars de Broadway , alguns agosarats mitjans de comunicació ,empresaris escènics i membres de la professió teatral s’atrevien a somiar en la possibilitat de convertir Barcelona en la capital mediterrània del teatre musical ; una mena de petit West End del sud d’Europa capaç d’atreure bona part del públic acostumat a tenir que desplaçar-se sempre al londinenc West End del nord d’Europa, si volia gaudir com cal de les joies del gènere. I no cal ni recordar fins a quin punt Madrid , com acostuma a passar massa sovint en masses coses, va saber com aprofitar la vesant potser més mercantil d’aquest somni, i fer-se la del tot seva.
Passar d’aquells ja llunyans temps en els qual el teatre musical creat i/o representat en català triomfava a la cartellera, a aquests altres mol més recents temps en els qual una actriu llançava als quatre vents un S.O.S. per tal que el públic reaccionés i omplis les representacions en català d’un musical d’altra banda tan popular com ara “Golfus de Roma”, és quelcom un xic traumàtic capaç d’encendre les senyals d’alarma. I es pot dir que el TNC les ha encès acuradament, amb aquesta estrena d’un musical de gran format farcit de talent totalment autòcton . Això, encara que els seus referents creatius siguin alhora totalment forans i es fixin per igual tant en aquells llums de Broadway que fa gairebé un segle ja enlluernaven els membres de l’Acadèmia encarregats de repartir Oscars, com en aquella fàbrica de somnis anomenada Hollywood que havia inventat els Oscars per premiar-se a ella mateixa. I la persona que més Oscars - un total de vint-i-sis- va arribar a guanyar mentre estava viva (després de la seva mort, l’empresa que havia creat va seguir acumulant guardons) i que encara ara segueix situada en el lloc més alt del pòdium, no és altra que Walt Disney, aquest geni del cinema d’animació tan sovint qüestionat ( per la seva ideologia i per la forma com el seu cinema va contribuir a modelar i marcar emocionalment un munt de generacions de petits espectadors i petites espectadores ) com inqüestionable (per l’enorme talent que va reunir al voltant dels seus projectes, per les radicals i sovint experimentals innovacions de les seves pel·lícules i per la forma com va saber donar-li a un gènere també sovint menyspreat la categoria d’art amb majúscula). Tot i que el seu cognom no es pronunciï mai a l’espectacle (sempre se l’anomena “ell” o “Walt” o “Walter”) , la petjada deixada per Disney i el seu cinema és l’altra ànima d’aquest musical anomenat “ Ànima”. Un títol en el qual venen a confluir tant la decidida voluntat de la seva protagonista, la Greta, a seguir amb determinació el camí marcat per la seva vocació artística malgrat els entrebancs que li vagin sortint al pas, les convencions de l’època i el masclisme imperant també en els sectors creatius de l’industria cinematogràfica, com la referència a l’art de l’animació al qual es vol dedicar en cos i ànima.
La Greta, la heroïna d’aquesta història, se’ns presenta a l’escenari estupendament interpretada per una Paula Malia situada al front d’un repartiment que en línies generals vessa excel·lència ;serveixi com a mostra la Mina de Diana Roig, la Hazel d’Annabel Totusaus, el Ray de Toni Viñals o el mateix Walter d’Oriol Burés que irromp a l’escenari amb un d’aquells “production number” tan enèrgics que fins i tot podries dir que van sobrats d’energia. I encara que especialment al llarg del segon acte de l’espectacle es vulgui remarcar una mica més la dimensió feminista del llibret, el cert és que la Greta podria haver estat també la heroïna de qualsevol pel·lícula filmada al Hollywood d’aquells anys 30 en els qual es situa l’obra ( l’estrena de “Blancaneus i els set nans”, la sensacional obra mestra de Disney al voltant de la realització de la qual gira l’argument, va tenir lloc a les acaballes del 1937) perquè tant les seves actituds , com les seves paraules, com els diàlegs que manté amb la resta de personatges de l’espectacle ,podrien haver estat extrets d’una pel·lícula de l’època. De la mateixa manera que la major part dels bons temes musicals composats per Adrià Barbosa (amb la col·laboració d’Abel Garriga, pel que fa a la música addicional) podrien haver format part de la partitura amb ànima jazzística farcida de swing de qualsevol bon musical amb tarannà clàssic estrenat al Broadway de l’època o de dècades immediatament posteriors. I és que, tant pel que fa al llibret com pel que fa a les lletres i a les notes del pentagrama, “Ànima” és un musical descaradament “vintage” que mostra amb orgull els orígens del seu ADN creatiu. I aquí arriba la paradoxa. I és que això el converteix en molts sentits en un espectacle valent i desvergonyit, en el sentit que no li fa vergonya reivindicar uns admirats referents que , d’altra banda, i com a confés admirador del gènere que sóc, jo mateix admiro, i que a casa nostra resulten encara força desconeguts . Però, d’altra banda, i malgrat que el pastitx (dit amb tots els respectes) funcioni molt correctament gràcies al molt talent demostrat pel repartiment i pel grapat de bons músics que el defensen , no deixa de mostrar alhora les seves evidents limitacions. Allò que a un musical o a una pel·lícula d’altres èpoques, encara que respongués a les convencions del moment, no sonava encara a tòpic, ara sí ho fa. Molt sovint, el diàleg que pronuncien els personatges o la lletra de la cançó que estan cantant la tens ja al cap abans que el pronunciïn o la cantin. I també sovint, i encara que comparteixis l’homenatge, trobes a faltar en ell aquella espurna de veritable originalitat o de fina ironia o de subtext que et fa escoltar el text d’una altra manera; allò, capaç d’atorgar-li una mica més d’identitat i personalitat al bon espectacle que tens davant teu. Un bon espectacle que potser en va també una mica necessitat d’estisores. Això, cal assumir-ho amb el cap ben alt. L’equip creatiu de la proposta coneix prou bé la historia del gran teatre musical com per saber que fins i tot els seus més consagrats mestres han tingut que anar tallant i retallant cinc minuts abans d’una estrena perquè la prèvia del dia anterior els hi havia demostrat que calia fer-ho. És evident, d’altra banda, que aquest equip ha arribat a l’estrena del seu bon espectacle sense haver pogut acabar d’ajustar-lo del tot , començant per un mal endèmic que també es fa visible ( o més aviat audible) en aquesta producció: el so necessita ser rectificat si es vol que la comprensió de les lletres resulti el més acurada possible. En aquest sentit, si tens a l’escenari un d’altra banda brillant quartet vocal, estàs obligat a trencar-te les banyes en companya dels tècnics per tal que les paraules de cadascuna de les veus arribin amb la màxima claredat i no es transformin en un bonic soroll un xic indesxifrable .
Deixant de banda aquests millorables aspectes, i deixant també de banda les seves febleses estructurals , aquest espectacle en va sobrat d’ànima , de treball dur , i de suficients qualitats com per a recolzar-lo, i veure en ell i en el conjunt de de ments creatives i talents artístics que el defensen una nova oportunitat de donar-li al nostre teatre musical l’empenta que encara necessita, per tal de tornar a ocupar posicions , i plantar-li cara sense plantar-li batalla (aquí hi cabem tots si no ens deixem menjar territori) al musical importat que ens arriba des d’altres racons de la pell de brau. Som davant un muntatge que, amb els seus ets i uts, demostra la bona fusta de la qual disposem per construir-li una bona casa al musical català. Quelcom que, iniciatives privades a banda, també ha de ser prioritari per a les nostres més respectables institucions escèniques.
