¿Què és més important, el personatge de la Blancaneu o els set nans? ¿Què és més important: un dibuixant d'animació home o una dibuixant d'animació dona? Vet aquí una de les tesis d'aquest musical de creació i producció catalana cent per cent que excel·leix per la composició, el llibret, la interpretació en tots els seus registres, l'escenografia i, en general, la posada en escena.
La protagonista és la Greta, una jove nord-americana dels anys trenta del segle passat, que viu en un poble no gaire gran, que conviu precàriament amb una germana amb dues criatures bessones (no hi ha pare, que se sàpiga) en una tenda de sabateria heretada dels pares de les dues ja morts (¿la caixa registradora és una mica moderna, oi, per ser dels anys trenta? I això que els veïns dels Encants del TNC en van plens de relíquies d'època!).
La Greta, bona dibuixant des de sempre, vol arribar a ser dibuixant de films d'animació en un moment que el gènere endevina progrés. Però, quan fa les maletes per fugir del cau on viu i fa el salt arriscat a Los Angeles i es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula «La Blancaneu i els set nans», es veu marginada, malgrat la seva qualitat i imaginació espontània en el dibuix, pel sol fet de ser dona.
No entrarem en el debat, ara aquí, sobre si la versió animada de «La Blancaneu i els set nans» va ser el primer llargmetratge d'animació que es va fer d'aquest gènere. Afirmem, vaja, que no ho va ser. Molt abans dels anys trenta, ja en feia uns quants que l'animació havia arribat a les pantalles de l'època. Però sí que va ser, el 1937, quatre dies abans de Nadal quan es va estrenar, la que en technicolor pioner va tenir un èxit i un ressò internacional importants i la que va obrir la portalada a tot el que la productora Walt Disney va fer i ha fet des d'aleshores —edulcurant, retallant i manipulant amb pessics més que sentimentals els originals de molts clàssics—, amb una trajectòria envoltada de polèmiques fins i tot sobre la ideologia simpatitzant nazi del mateix director i productor Walt Disney que el temps no només ha destapat sinó que s'ha encarregat també de tornar a tapar.
La companyia d'«Ànima» és una alenada d'aire fresc a l'engròs en el teatre musical català que coincideix amb l'exitàs de l'última navegació de Dagoll Dagom. Sí que, entremig, hi ha hagut noves aportacions musicals que, en part, són l'embrió d'aquesta producció de gran format que, després de presentar-se i obenir els premis a la millor proposta al certamen RIIIING!, una finestra oberta a la descoberta musical impulsada per l'actor Toni Viñals, el Festival Grec, El Terrat i algunes institucions més, ha estat acollida pel Teatre Nacional de Catalunya.
Bona notícia, al marge de elucubracions de taverna sobre si el TNC és qui ha de promoure o no ha de promoure el teatre musical. No és la primera vegada que ho fa. I cal esperar que no sigui tampoc l'última, després d'un temps sense fer-ho. A més, vist el resultat d'aquest «Ànima», no seria gens estrany que, després d'aquesta primera temporada d'un mes a la Sala Gran, l'espectacle tingués l'oportunitat de continuar més endavant en un altre teatre per la via privada. Hi ha hagut altres precedents en aquest sentit.
Si «Ànima» es mereix alguna compensació és que tingui una llarga vida, més enllà de l'arrencada institucional, en una estrena on es va veure, crec que per primera vegada en la seva vida política, després d'anar a missa uns quants dies seguits i d'haver visitat el rei d'Espanya més vegades ell sol que tots els altres presidents junts, el nou president socialista de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Salvador Illa, fruit d'un pacte enverinat enmig del desori del partit del govern sortint d'Esquerra Republicana. L'honorable expresident, per cert, Pere Aragonès, tampoc no es va voler perdre l'esdeveniment de l'estrena d'«Ànima» i esperava, pacient, a l'hora de l'entreacte, a la fila del vàter dels homes. En qüestió d'esfínters fluixos, l'honorabilitat no fa excepcions. Molts mossos de paisà escampats d'incògnita per tota la platea de la Sala Gran amb l'orellera activada, com si el TNC fos un cau d'anarquistes o revoltats a punt de llançar la bomba del Liceu, com va fer aquell històric Santiago Salvador a finals del segle XIX.
Els autors de l'espectacle «Ànima», que és una història de ficció sobre el que podia passar i segurament va passar al voltant de la indústria del cinema d'animació de l'època, han posat al capdavant el personatge de la jove Greta, interpretat sensiblement i delicadament per l'actriu i cantant Paula Malia. L'atzar o les coincidències de la globalitat cultural fan que el nom i els fets de la Greta d'«Ànima» coincideixin amb una altra Greta, aquesta, moderna i contemporània: es tracta de Greta Gerwig (Sacramento, Califòrnia, EUA, 1983), cineasta nord-americana de trenta anys, autora de la pel·lícula «Barbie», i que ara està capgirant precisament també la història de Blancaneu amb la seva pròxima pel·lícula on la protagonista ja no serà salvada per un príncep, ni voldrà ser la més maca del regne, ni els set nans tindran cap gran paper, res d'aibou, aibou!, sinó que Blancaneu aspirarà a ser una dona líder, justa, valenta i honesta, amb una picada d'ullet a l'autoestima de les joves actuals i les del futur.
Alguna cosa d'això hi ha també, doncs, en aquest guió de l'espectacle musical «Ànima», tot i que els autors del llibret i la música han volgut recrear l'ambient dels anys trenta del segle XX amb una vintena llarga de peces, a més de l'obertura i alguns incisos, que es repengen a vegades amb el swing i el jazz de l'època —hi ressonen George Gershwin i Cole Porter—, a vegades, amb el musical amb aires del mític Broadway i també amb el musical d'aires contemporanis, d'avui mateix, amb una banda sonora del tot molt suggerent, amb una orquestra al fossat en directe d'excel·lent interpretació, una escenografia mòbil aprofitant el joc circular dels cavallets —atenció als laterals que castiguen la bona visió de segons quins espectadors—, i una conjunció actoral de moviment, paraula, ball i cant que no es trenca en cap moment durant les tres hores de l'espectacle, inclòs un generós entreacte.
«Ànima» és un musical apte per a tots els públics. No només pel que fa a les habituals sessions matinals amb centres educatius, sinó per a opcions de teatre en família. El cinema d'animació és, més que mai, una de les tendències artístiques que més captiven el públic juvenil. «Ànima», que com molts musicals similars no deixa de tenir una trama tirant a light, té clar que no vol ser edulcurat com el seu alter ego cinematogràfic. No amaga la denúncia sobre el masclisme de l'època que menysprea la feina artística de les dones com la Greta protagonista —obligada a dibuixar amb pseudònim masculí— marginant-les només a ser les retocadores finals dels dibuixos amb rutines d'entintat i pintura.
«Ànima» mostra també l'antic procés artesanal de l'animació, abans que arribés la comoditat de la digitalització. D'aquest procés, aquí, encara hi ha testimonis —n'he conegut en plena feina de formigues al seu obrador— que han treballat amb el mateix mètode, com per exemple els dels inicis de «Les tres bessones», de la productora Cromosoma i Roser Capdevila, o la d'uns pioners de l'animació catalana, Joan i Fermí Marimon, que entre el 1989 i el 1990 van portar a la pantalla el llargmetratge «Peraustrínia», creat artesanalment amb un equip de dibuixants i retocadors d'entintat i pintura (o retocadores, que els temps, a finals del segle XX, tampoc no havien canviat tant!).
Malgrat que pot semblar que la companyia és una troupe emergent, amb ganes de menjar-se el món teatral, cal tenir en compte que no és ben bé així. Fa la impressió que tots toquen molt de peus a terra i saben el que es fan i el que volen. En el repartiment hi ha intèrprets que fa temps que trepitgen els escenaris, començant per la protagonista ja esmentada, l'actriu Paula Malia, però també amb altres personatges somniadors de futur com Oriol Burés (que hi fa de Walter Disney); Bernat Cot (que és Richard, un dels animadors amb més protagonisme per la seva aversió a la dona dibuixant); Diana Roig (que és Mina, l'amiga inseparable i essencial de la Greta); Toni Viñals (Ray, el cap d'acomodadors, entre altres papers); Aina Sánchez (que és Emily, la germana de Greta); Víctor G. Casademunt (el bonàs de George, l'amic de les dues germanes, una de les sorpreses d'interpretació que posa una nota d'humor a la italiana en la trama); o Annabel Totosaus (Haze, la veterana encarregada de l'estudi de les noies retocadores d'animació). I així fins a setze intèrprets, que fan alguns doblets, i una desena de músics.
Música, cant, paraula, moviment, ball, claqué inspirat en els trenta, crispetes d'abans i d'ara, i vestuari romàntic d'un temps que ja forma part del mite del passat i que fa un viatge imaginari als no tan feliços però sí esclatants anys trenta del segle XX. Tot embolcallat amb una esplendor de maquinària escenogràfica que transporta els espectadors al Hollywood més efervescent al servei d'una trama dramatúrgica que, malgrat la ficció, també compleix el paper de divulgació d'un àmbit artístic poc conegut. «Ànima» és un espectacle total que demana a crits una nova oportunitat i es mereix un llarg recorregut. (...)
