Max Emanuel Cencic

informació obra



Músics:
Adriana Alcaide (violí), Elisabeth Bataller (violí), Natan Paruzel (viola) , Núria Pujolràs (viola), Oriol Aymat (violoncel), Mario Lisarde (violone), Manuel Minguillon (tiorba), Dani Espasa (orgue i clave), Helmut Deutsch (piano)
Direcció:
Dani Espasa
Intèrprets:
Diana Damrau (soprano)
Coreografia:
María Pagés
Sinopsi:

Disposat a trencar tots els tòpics sobre els contratenors en les seves actuacions, el croat Max Emanuel Cencic arriba al Festival Castell de Peralada consagrat com un dels grans del seu gènere. Amb un look més propi d'un artista de pop, aquest cantant és mundialment conegut pel poder, la riquesa, l'agilitat i el rang de la seva veu. Cencic, un amant de la música barroca y de la clàssica, no es conforma només a cantar els rols denominats per a la veu de contratenor. Etiquetat per a molts puristes com un cantant agosarat que trenca amb tots els tabús, afirma sentir-se orgullós d’haver-se atrevit a cantar Rossini i haver obtingut èxit. Aquest estiu es presenta al Festival, disposat a seduir els amants de la música barroca i la veu de contratenor i a demostrar la seva màxima: “trencar barreres es la meva obsessió, el meu principi de tot”.

Crítica: Max Emanuel Cencic

13/08/2015

Un desangelat Max Emanuel Cencic

per César López Rosell

Rapat al zero i vestit amb esmòquing i corbata de llacet, Max Emanuel Cencic, de 38 anys, va intentar donar solemnitat al seu debut a Peralada. Qui està considerat com un dels contratenors de moda i amb un discurs més personal es va presentar a l’església del Carme amb un programa de cantates espirituals i motets de l’època barroca. Els que el coneixen bé diuen que és un artista agosarat i que li agrada el risc, però la veritat és que en aquesta ocasió la seva proposta no va aconseguir connectar amb un públic que esperava molt més d’ell tenint en compte el currículum de la seva llorejada carrera. 

Distant, fred i desangelat, va despatxar sense contemplacions i aplicant amb rigor el llibre d’estil el programa que va oferir des del seu registre alt més greu. A l’artista, a vegades tapat per l’orquestra, li va faltar la projecció i l’emoció necessàries per traslladar-les a un temple que ha sigut privilegiat escenari de les actuacions de les millors veus en un any ric en l’oferta. 

 La seva actuació va estar lluny, per les característiques de les peces sacres elegides, de la pirotècnia de les joies del seu repertori de Vivaldi, Scarlatti, Caldara, Monteverdi, Gluck o Händel, del qual recordem les belles i líriques àries d’Andronico a Tamerlano que va cantar amb Plácido Domingo al Liceu. Cencic va tenir l’oportunitat de satisfer els fidels, que van ocupar poc més de la meitat de l’aforament, amb alguna d’aquestes perles. Però ni això. El cantant croat establert a Viena va considerar que ni el marc ni la proposta eren adequats per trencar l’estructura prevista i al final va aconseguir passar sense pena ni glória i l’única participant de la proposta que va arrencar ovacions de la sala va ser la violinista Lina Tur Bonet, virtuosa i delicada intèrpret solista dels concerts instrumentals de Vivaldi. 

Després d’una simfonia d’Albinoni a càrrec de l’orquestra, Cencic es va enfrontar al motet Salve Regina a voce sola con stromenti, de Nicola Porpora, el mestre i compositor de famosos castrati com Farinelli i Caffarelli, i després d’una altra pausa amb la primera de les peces de Vivaldi, va oferir una cantata espiritual del napolità Leonardo Leo, de qui va recrear després amb naturalitat Vissi nol niego . Va tancar l’actuació una altra vegada amb Porpora i el seu motet Qual avis . 

 Vespres d’Arnadí, amb un inspirat Dani Espasa a l’orgue i clavecí, es va lluir sobretot amb els dos concerts de Vivaldi i la sonata de Porpora. Haurem d’esperar una altra oportunitat per disfrutar del Cencic més expressiu i explosiu. A Peralada, clarament, va brillar per la seva absència.