T’ho miris com t’ho miris, aquests dies anar a qualsevol de les dues seus del Teatre Lliure, implica trobar-te immers de ple en una marea de petroli. Si es tracta del Lliure de Montjuïc , podrem comprovar que gràcies a / o / per culpa de la formació gallega Grupo Chévere, l’escenari es va embrutant amb aquella xapapote sortit de les entranyes del vaixell Prestige que va deixar les costes gallegues fetes una pena fa a la vora dues dècades: l’espectacle “N.E.V.E.R.M.O.R.E.” en deixa constància.
Però resulta que el Lliure de Gràcia també regalima petroli gràcies a/o/ per culpa de Baró d’evel, que ha decidit recuperar el seu espectacle “Mazùt”, per tal de convertir-lo en el seu primer muntatge de teatre de repertori . És a dir; per tal de posar aquell material original nascut fa una dècada que tan vinculat estava llavors a l’evolució que estaven seguint els seus creadors, en mans d’uns intèrprets aliens, tot i que ben còmplices. El cas és que “Mazùt” , és precisament una paraula francesa que serveix també per a designar el petroli. I el cert és que, encara que els espectadors no ho podem saber des de la distància des de la qual els contemplem, els mapes que es despleguen per l’escenari al llarg de la representació, no són altra cosa que mapes de possibles explotacions petrolíferes situades a territori sahrauí que van caure en mans de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. I que el tàndem creatiu de Baró d’evel va trobar molt útils, per tal d’anar construint a partir d’ells l’escenografia d’aquest espectacle amb elements seminals desenvolupats després al llarg de la següent dècada de trajectòria de la companyia; aquella que ha portat a la seva definitiva consagració internacional. I més enllà del que signifiquen aquests mapes, el cert és que , anticipant també uns recursos estètics explorats després ben a fons a “Là”, el petroli s’anirà fen visible al llarg del muntatge , i crearà potents taques negres damunt el paper blanc de les cartografies, convertides alhora per la seva banda en alts murs d’un territori inèdit.
Arribats a aquest punt , la geografia i la geologia de l’espectacle ha quedat ja desbordada... com han quedat desbordades les formes més o menys convencionals que intenta mantenir la parella protagonista en el tram inicial de la proposta. Al llarg d’aquest segment, els mapes encara poden semblar mapes; encara poden semblar senyalitzacions que ens parlen d’un terreny acotat, o que s’intenta acotar. I al llarg d’aquest primer segment, l’espai encara pot semblar l’interior d’un espai rutinari en el qual es fan fotocòpies d’aquests mapes, i tot sembla estar en ordre. Però ben aviat, els dos personatges tancats en aquest indret , ens vindran a demostrar que el que volen realment , és retrobar-se amb l’animal que rau dins seu, i que no en té masses ganes de continuar sotmès a una estricta rutina controlada . Una estricta rutina , la primera amenaça alliberadora envers la qual prové d’un magistral degoteig que ens recorda fins a quin punt , una gota d’aigua persistent, pot acabar no ja foradant cartografies de paper, sinó fins i tot, perforant les més altes muntanyes.
No vaig veure al seu moment el primer muntatge de “Mazùt”. Però no costa gaire imaginar , donada la intensa i inconfusible personalitat escènica que mostra sempre el seu tàndem creador, fins a quin punt devia semblar un espectacle molt igual però alhora força diferent al que ara defensa amb ungles i dents i una energia inqüestionable el no menys intens tàndem interpretatiu actual. I ho fa exhibint uns recursos acrobàtics i coreogràfics sovint enlluernadors. Però també, sense poder ocultar unes febleses que constitueixen sovint el taló d’Aquil·les de la companyia, fins i tot quan aquesta mostra tot el potencial al qual ha arribat el seu talent. Com passa a la mateixa “Falaise” , també aquí la part textual, es revela sobrant, esquemàtica en excés, i poc cuidada a nivell de dicció. Potser, senzillament, prescindir per complert de la paraula , seria la millor forma de deixar-ho tot en mans dels altres llenguatges creatius que els Baró sí dominen per complert. La recerca d’animalitat dels seus dos protagonistes, no deixa mai de produir hipnòtiques imatges que demostren el màgic poder que Baró sap extreure d’uns recursos tècnics no especialment sofisticats. Però de vegades, les accions s’estiren en excés en el temps, i la manca de dramatúrgia ensenya lleugerament el nas. Quelcom que porta a que la successió de moments memorables, no acabi de quallar en una proposta del tot memorable... encara que , sovint, s’apropi força a aquest objectiu.
