Gairebé deu anys després, la companyia franco-catalana formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye han recuperat el que va ser la gènesi de la seva trajectòria en aquesta última dècada. L'espectacle «Mazùt» que, a tocar del Nadal del 2012, es va veure al Mercat de les Flors en una proposta considerada aleshores per a tots els públics perquè tot feia pensar que es tractava d'una proposta que s'emparentava amb el circ.
De seguida es va constatar, però, que la intenció dels dos creadors d'aquell espectacle fugia dels seus orígens per trobar un llenguatge nou, universal, creatiu i tan personalíssim com lliure de prejudicis i etiquetes que han anat confirmant amb espectacles tan fascinants com «Bèsties» (aquest sota carpa), «Là» o «Falaise». Abans, durant una dècada anterior, des de l'any 2000, quan la companyia es va crear, ja havien deixat empremta del seu estil amb el solo «Ï» (Blaï Mateu) i l'espectacle «Le sort du dedans» (sota carpa com «Bèsties») i fins i tot amb el muntatge col·lectiu «A tocar!», que va obrir el Festival Grec del fatídic 2020.
Els qui han conegut la companyia Baró d'evel en aquests últims espectacles faran un viatge en el túnel del temps —fem-ho romàntic, va, i diguem-ne afectuosament “nostalgèrie”— reculant ara a «Mazùt» (esclar que aquest títol enigmàtic diuen que vol dir precisament, en rus o grec, “moviment” o “canvi”) i constataran quina era la filosofia dels dos creadors de «Mazùt», que el 2012 van interpretar ells mateixos i que ara han passat el relleu a dos intèrprets no menys suggerents i intensos que ells dos com Julien Cassier i Marlène Rostaing (i no ens oblidem, per la seva discreció, del gos Patchouka).
Com aleshores, el 2012, la classificació de l'espectacle es fa gairebé impossible. ¿Gest, moviment, poètica, acrobàcia, dansa, música, llum, so, teatre...? Una barreja multidisplinar que els espectadors només poden viure deixant-se emportar per l'expressivitat plàstica de tot el conjunt.
Lluny queda aquí l'origen de Camille Decourtye, crescuda al voltant d'una cavallerissa francesa del seu avi, i també l'origen de Blaï Mateu, crescut sota la carpa i la vida mig nòmada del Circ Cric de Tortell Poltrona. Els seus dos orígens es van trobar a l'Escola de Circ de França i el resultat actual és una fusió de les dues cultures i dels dos orígens, com els veuen per tot arreu on presenten els seus espectacles.
La vinculació de Baró d'evel amb el bestiar domèstic que ha integrat en els seus espectacles anteriors és aquí una simbologia llunyana: el cap de cavall —¿en podem dir cap gros, sense ofendre, per ser honestos amb la cultura pròpia?— és una premonició de les meravelles que després farien amb el cavall de carn i os sota la carpa.
«Mazùt» parteix d'un cert aire surrealista que després va acabar en un realisme de pista sense trampa. La bèstia domina l'home i la dona. L'aigua, més ben dit, la gota, les gotes persistents d'aigua de «Mazùt» també dominen la fragilitat domèstica, la veu, la cançó, el paper, la taula de l'escriptori, fins i tot el maquillatge dels personatges que es veuen empesos per una partitura mil·limètrica que passa de la violència a la tendresa i de la tendresa a l'esclat poètic. El canvi (“mazùt”) tant es pot esdevenir transitant cap a la tristesa o el drama com cap a la incertesa i malgrat tot, la felicitat dels dos personatges.
La companyia Baró d'evel és una denominació d'origen que el gurmet teatral no deixa escapar sempre que la té a tocar. Com a mostra un botó: tot esgotat al Lliure de Gràcia abans de començar. Llàstima del 30% de localitats que les renovades restriccions pel coronavirus s'han autoempassat deixant de nou les sales amb l'incomprensible 70% d'aforament, malgrat les mascaretes i totes les mesures de seguretat. Un temps convuls que també espera delerós, com Baró d'evel, el seu “canvi”, el seu «Mazùt». (...)
