"Si us plau, si us plau, si us plau, deixem aconseguir el que vull!" , reclama Morrissey des de la lletra de "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want", l'emblemàtica cançó de The Smiths amb què conclou el fantàstic espectacle de Motus i Silvia Calderoni. Aquest, és el darrer dels 22 electritzants temes musicals que Calderoni -exercint funcions de DJ- ha seleccionat com a banda sonora d'una proposta que , evidentment, en té molt de recorregut autobiogràfic, tot i que defugi en tot moment presentar-se com una autobiografia . I és que també això, significaria caure en un etiquetatge del qual "MDLSX" abomina constantment, per tal de deixar del tot clar fins a quin punt, les etiquetes actuen massa sovint com terribles aparells repressors que sembren la devastació al seu pas.Les etiquetes, les maleïdes definicions,ajuden a crear falsos miratges tranquil·litzadors adreçats a un món que busca tenir-ho tot sempre sota control. Sovint, el control es presenta amb la forma d'un diagnòstic. I sovint també, la disfressa científica de les paraules que diagnostiquen, no pot amagar la realitat de les paraules latents que s'amaguen darrera el controlat discurs patent. El/la protagonista d'aquest espectacle, llegeix un dia el diagnòstic que ha fet el metge del seu cas. I llegeix també la definició que s'amaga darrera aquest diagnòstic: una definició que el/la qualifica com a "monstre".
Androginia ? Hermafroditisme ? Intersexualitat ? no busqueu aquestes paraules dins "MDLSX"; fins i tot la més políticament correcte d'aquestes paraules ,seria una etiqueta més. Al cap i a la fi, el llenguatge políticament correcte, no ve a ser altra cosa que la sublimació "progresista" del llenguatge controlador de tota la vida: canvia la perspectiva, però no canvia per a res aquesta necessitat tranquil·litzadora . En aquest sentit, "MDLSX" és també un espectacle sobre la forma com les paraules, exerceixen un poder inquietant sobre el nostre destí. I cal no oblidar que, al cap i a la fi, tots els espectacles de Motus que han passat fins ara pels nostres escenaris giren d'una o altra forma en torn a la capacitat opressiva del(s) poder(s). Tot i que cap d'ells ho hagi fet fins ara amb la capacitat de provocar les intenses emocions a flor de pell que ofereix "MDLSX". Unes emocions en el centre de les quals es troba l'aclaparador exercici interpretatiu d'un actor/ una actriu excepcional , lliurat/lliurada a una actuació visceral , però alhora serenament meditada en tots i cadascun dels seus detalls. És així, com Silvia pot sintetitzar imatges que ens la fan veure alhora com a adolescent desvalgut/ desvalguda i com a gran "diva" escènica ben orgullós/sa de cadascun dels seus moviment. I és així, com pot passar de pronunciar com si fos pròpia la frase inicial del llibre de Jeffrey Eugenides "Middlesex", a mostrar-nos les pel·lícules caseres en què comparteix protagonisme amb el seu pare. Tan sa val, on es trobin el límits entre la realitat i la ficció. El que importa de debò, és la veritat que emet cada moment de l'actuació de Silvia, tan creïble quan cobreix el seu sexe amb perruques impossibles, com quan se'ns presenta com la sirena perfecte que no té res que ocultar, perquè tot està a la vista. El que cal, és saber mirar.
