Aquesta tercera incursió de Motus (2009 i 2012) en el
Grec ha estat aclaparadora. MDLSX esdevé la confluència entre la performance i
la dramatúrgia teatral: una artista a escena -la ballarina Silvia Calderoni-
presentant-se a ella mateixa (un bon nombre d’imatges de la videografia
familiar, així ho indiquen) i exercint de DJ/VJ, per explicar-nos la “seva
experiència vital”. Malgrat l’aparença autobiogràfica, Daniela Nicolò i la
pròpia Silvia Calderoni elaboren una dramatúrgia amb referències a la novel·la
de Jeffrey Eugenides, "Middlesex" (el títol de l’espectacle n’és
l’acrònim), algunes d’aquestes literals, com Vaig néixer dos cops: vaig ser nena primer (...) al gener de 1960; i
noi després, (...) a l’agost de 1974; jugant amb l’equívoc essencial per la
potenciada aparença andrògina de la performer. L’estructura de l’espectacle,
però, és la un àlbum musical amb temes (fins a 22) molt significatius dels anys
80 i 90, de diferents bandes o solistes que van de The Smiths a REM, o més
recents com Get Well Soon: una mena de banda sonora que al·ludeix a formes
diferents de viure la sexualitat més enllà de l’heterosexual. Tot això
embolcalla i dona forma a un discurs sobre les fronteres que marquen els
gèneres i com aquestes es difuminen en la realitat. Un discurs ben construït amb
imatges certament potents entre les que s’escolen els escrits de Judith Butler,
Donna Haraway i Paul B. Preciado, a més de clares referències a la mitologia
grega. Un discurs sobre la identitat que depassa els gèneres per esdevenir
també un qüestionament de la identitat de grup, fins i tot, de la de “raça” o
la de nacionalitat. La vehemència escènica contrasta
sovint amb la fina elegància de les imatges que se’ns mostren a la pantalla,
quan no és la pròpia artista que es projecta a través de la càmera que recull
la seva evolució... Aquestes volgudes i buscades distorsions contribueixen a la transversalitat i globalitat de l’espectacle. Com no pensar en els primers experiments videogràfics de
Joan Jones davant del públic? Els directors Daniela Nicolò i Enrico Casagrande han
volgut que les accions que Calderoni du a terme a l’escenari no siguin
senzillament il·lustratives, busquen colpir l’espectador malgrat s’hagi de
recorre al grotesc o al sublim: un gran triangle de purpurina platejada serà l’espai
escènic privilegiat per a que Silvia Calderoni exhibeixi la seva “monstruositat”
com a personatge i la seva extraordinària versatilitat com a animal escènic. Sona
Please, Please, Please, Let Me Get What I
Want, -no com a suplica, sinó amb absoluta determinació- i hom surt de la sala
amb la sensació d’haver ampliat la pròpia visió del món.
