Feia
un temps llarg, massa llarg, que no veiem la Rosa Andreu als escenaris. La
recordo molt bé en les que crec que van ser les seves dues últimes aparicions,
a dues obres d'alçada: el vodevil per excel·lència Pel davant i pel darrera, al
Borràs, dirigida per Alexander Herold i la perleta que faríem bé de recordar: Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor
Alexandre, amb direcció de Pere Planella, on interpretava la mare de l'Èric. Com
tanta i tanta gent, però, la vaig descobrir a la televisió, al Sense títol, amb
l'Andreu Buenafuente i sobretot, al Malalts de Tele, on va fer creure a tot
Catalunya que era la dona de Toni Soler. Però ella venia de la companyia Trono
Villegas, on hi era des de la seva fundació l'any 1989. Tot això ho explico per situar-la, perquè la
recordeu els que l'heu conegut o la descobriu els que no sabeu de qui parlo.
I és que la Rosa Andreu ens ha fet un retorn de luxe: el monòleg Memòria de les
oblidades, un text escrit i dirigit per l'escriptora i poetessa tarragonina
Tecla Martorell, on es fica a la pell de quatre dones diferents. Quatre
històries amb diferents accents, diferents veus, diferents caràcters...
diferents registres!
Les quatre dones son al
Convent de les Oblates, a Tarragona. La Guerra Civil tot just ha acabat i el
Convent es converteix en una presó de la dictadura, on almenys van morir 11
dones per abandó, per infeccions de malalties oportunistes del moment, però també
de pena, de dolor... I una, afusellada. No havien fet res dolent. Eren dones
anònimes, bona part analfabetes, que anaven a parar a Tarragona provinents de
molts llocs d'Espanya, per tal de ser allunyades de la família amb un càstig
exemplar. El càstig tenia la missió de ficar la por al cos a tants altres dones no detingudes encara, per si gosaven dir, com al més greu, Visca la República. L'estratègia de la
por, la que encara avui és vigent.
Han passat els anys i, per
no oblidar, cada any, el 8 març, el Fòrum de Tarragona celebra un acte davant
del Convent per la Memòria de totes elles. Tecla Martorell hi va assistir i va
sentir la necessitat de parlar d'aquestes dones fora de Tarragona, per tal que
el màxim de gent possible conegués la seva història, petita, humana, sense
rellevància però amb el pitjor dels càstigs. Necessitava donar-les veu. I va escriure un argument d'alt voltatge poètic, però dramatitzat, per portar-ho al teatre encara que amb la màxima senzillesa: una
única actriu, acompanyada per un músic. El músic és
és Ferran Barrios, que interpreta
en directe les cançons que ell mateix ha escrit per a l'espectacle.
A
l'escenari hi ha una cadira i un penjarobes. En el poc més d'una hora que dura
l'obra, la Rosa es converteix en la Maria, l'Anita, la Dolores i la
Teodora. I parla amb les seves veus, diferents com són, amb els seus accents i
el seu dolor. O la seva alegria. És una peça dramàtica però explicada des del
seu tarannà, humà, tendre, amb pinzellades d'humor en alguns casos... des de la cel·la, quan encara són lluny del final. Només afegir
que són casos reals i que els seus cossos es troben a la fossa comuna del cementiri de la
ciutat. "La nostra intenció és
remoure emocions i cridar l'atenció sobre uns fets reals que, d'alguna manera,
ens ressonen perillosament a l'actualitat", ens havia dit la Rosa, a la presenació. Encara ens
parla d'una cinquena dona, l'Elisa, que va ser afusellada. Per respecte a la seva
família, encara viva, la seva història no s'ha dramatitzat. Però no es
deixa a l'oblit.
Memòria de les oblidades
és una proposta necessària de ser explicada i imprescindible de veure. Un
homenatge a la dona lluitadora, a les feines senzilles, als que no tenen veu...
I també al teatre, per acompanyar-nos a descobrir històries com aquesta. I
Rosa, no tornis a marxar!
