Memòria de les oblidades

informació obra



Dramatúrgia:
Tecla Martorell
Autor:
Tecla Martorell, Joan Maragall
Composició musical:
Ferran Barrios, Sangtraït
Músics:
Ferran Barrios
Sinopsi:

Memòria de les oblidades, fonamentada en la documentació facilitada pels historiadors del Fòrum de Tarragona per la Memòria, intenta recrear la vida de quatre dones empresonades a la presó de les Oblates i recordar l’única afusellada que encara romanen a la fossa comuna de la ciutat.

Un cop acabada la Guerra civil espanyola, el règim franquista inicia una etapa de repressió entre els considerats contraris. Milers de persones marxaran a l’exili mentre que altres patiran el control, la humiliació, judicis sense cap mena de garantia, deportacions, empresonaments i morts.

Quatre dones: la Maria, l’Annita, la Dolores i la Teodora seran jutjades, condemnades a presó i, seguint la política de dispersió de presoners de la maquinària franquista seran traslladades al Convent de les Oblates de Tarragona, convertit en presó. Soles, allunyades de les seves famílies i suportant dures condicions carceràries acabaran els seus dies enterrades a la fossa comuna del Cementiri de Tarragona.

Crítica: Memòria de les oblidades

13/06/2018

Homenatge necessari

per Teresa Bruna

Feia un temps llarg, massa llarg, que no veiem la Rosa Andreu als escenaris. La recordo molt bé en les que crec que van ser les seves dues últimes aparicions, a dues obres d'alçada: el vodevil per excel·lència Pel davant i pel darrera, al Borràs, dirigida per Alexander Herold i la perleta que faríem bé de recordar: Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre, amb direcció de Pere Planella, on interpretava la mare de l'Èric. Com tanta i tanta gent, però, la vaig descobrir a la televisió, al Sense títol, amb l'Andreu Buenafuente i sobretot, al Malalts de Tele, on va fer creure a tot Catalunya que era la dona de Toni Soler. Però ella venia de la companyia Trono Villegas, on hi era des de la seva fundació l'any 1989.  Tot això ho explico per situar-la, perquè la recordeu els que l'heu conegut o la descobriu els que no sabeu de qui parlo. I és que la Rosa Andreu ens ha fet un retorn de luxe: el monòleg Memòria de les oblidades, un text escrit i dirigit per l'escriptora i poetessa tarragonina Tecla Martorell, on es fica a la pell de quatre dones diferents. Quatre històries amb diferents accents, diferents veus, diferents caràcters... diferents registres! 

Les quatre dones son al Convent de les Oblates, a Tarragona. La Guerra Civil tot just ha acabat i el Convent es converteix en una presó de la dictadura, on almenys van morir 11 dones per abandó, per infeccions de malalties oportunistes del moment, però també de pena, de dolor... I una, afusellada. No havien fet res dolent. Eren dones anònimes, bona part analfabetes, que anaven a parar a Tarragona provinents de molts llocs d'Espanya, per tal de ser allunyades de la família amb un càstig exemplar. El càstig tenia la missió de ficar la por al cos a tants altres dones no detingudes encara, per si gosaven dir, com al més greu, Visca la República. L'estratègia de la por, la que encara avui és vigent.

Han passat els anys i, per no oblidar, cada any, el 8 març, el Fòrum de Tarragona celebra un acte davant del Convent per la Memòria de totes elles. Tecla Martorell hi va assistir i va sentir la necessitat de parlar d'aquestes dones fora de Tarragona, per tal que el màxim de gent possible conegués la seva història, petita, humana, sense rellevància però amb el pitjor dels càstigs. Necessitava donar-les veu. I va escriure un argument d'alt voltatge poètic, però dramatitzat, per portar-ho al teatre encara que amb la màxima senzillesa: una única actriu, acompanyada per un músic. El músic és és Ferran Barrios, que interpreta en directe les cançons que ell mateix ha escrit per a l'espectacle.

A l'escenari hi ha una cadira i un penjarobes. En el poc més d'una hora que dura l'obra, la Rosa es converteix en la Maria, l'Anita, la Dolores i la Teodora. I parla amb les seves veus, diferents com són, amb els seus accents i el seu dolor. O la seva alegria. És una peça dramàtica però explicada des del seu tarannà, humà, tendre, amb pinzellades d'humor en alguns casos... des de la cel·la, quan encara són lluny del final. Només afegir que són casos reals i que els seus cossos es troben a la fossa comuna del cementiri de la ciutat. "La nostra intenció és remoure emocions i cridar l'atenció sobre uns fets reals que, d'alguna manera, ens ressonen perillosament a l'actualitat", ens havia dit la Rosa, a la presenació. Encara ens parla d'una cinquena dona, l'Elisa,  que va ser afusellada. Per respecte a la seva família, encara viva, la seva història no s'ha dramatitzat. Però no es deixa a l'oblit.

Memòria de les oblidades és una proposta necessària de ser explicada i imprescindible de veure. Un homenatge a la dona lluitadora, a les feines senzilles, als que no tenen veu... I també al teatre, per acompanyar-nos a descobrir històries com aquesta. I Rosa, no tornis a marxar!