Amb la senzillesa del testimoni de la primera persona del singular, de remoure suaument en les aigües de la infància, camí del poble d'estiu (on havien viscut els avis, fins que es van traslladar a Barcelona) es narra el daltabaix dels veïns dels petits pobles que es van veure afectats per les construccions dels pantans. Si, inicialment, la voluntat de controlar l'aigua havia de garantir reg per a hortes arreu de l'entorn de l'Ebre, al final l'operació es va convertir en fórmules per produir electricitat ignorant les poblacions que en quedarien sota l'aigua. Jesús Moncada en va fer tot un fil literari de la seva Mequinensa: Són exemples El darrer dia del cafè de la granota (2016), Mequinensa (TNC 2012), Aigua (Sala Muntaner 2007).
Ara, Alícia Buil en fa la seva particular postal, a partir d'una generació que identifica la casa com el lloc de repòs i de descoberta estival. La posada en escena és magnètica perquè l'espai es va transformant en les diverses escenes (d'envelat, a nit estelada , alo navegar calmós apropant-se al campanar). Hi ha una part de ficció que retrata la sorpresa i la sensació d'abandonament del veïnat quan, comproven que ningú obre les comportes de la presa i l'aigua va enfangant camps, cases i camins. La màgia la travessa l'especialitat de corda (amb l'assessorament d'Antonia Ruiz). Del que podria representar el campanar es penja aquest element que anirà transformant-se segons les necessitats de cada acció. I tots tres intèrprets s'hi aniran despenjant, sempre justificat per una raó narrativa.
El nou muntatge d'Avalot cus la història dels nets catalans d'aquella fugida de la vall de Boltaña. Ho fa teixint la trama en català (la narració) i en castellà (l'aparició dels personatges aragonesos del passat). També hi introdueix la cançó. Són tonades de La ronda de Boltaña que, de fet, poetitzen sobre aquella fugida. Tot és orgànic, dinàmic i proper. La representació amb els espectadors dalt de l'escenari garantia l'atenció del públic però, possiblement, també tindria prou magnetisme per a una funció a la italiana per a acollir una aforament major.
Costa trobar peces tant netes en la seva posada en escena i que saben trenar circ, música i jocs de llums i sonors fets in situ en una trama també essencial. Sense la poètica de Quanta, quanta guerra juga què tot estigui a la vista i, tot i així, aconsegueix sorprendre. No hi ha campana al campanar, no, insisteix el pare a la filla dins de la furgo. Però els espectadors la poden sentir com un toc de màgia. Moncada superava l'agror amb les anècdotes d'un poble que es tirava a l'esquena el Poder establert. Buil hi sura per sobre. Segur que els seus avis celebren que la neta refaci arrels d'una casa pairal que ells mai més hi van voler tornar (per fugir del record d'aquella sotragada per una sortida injusta).
