El darrer dia del Cafè de la Granota

Teatre

informació obra


Direcció:
Xisco Segura, Josep M. Aragay
Adaptació:
M. Àngels Largo, Armand Villén
Intèrprets:
M. Àngels Largo, Armand Villén
Escenografia:
Xisco Segura
Vestuari:
Àngela Gil
Il·luminació:
Cia. Mea Culpa
Producció:
Cia. Mea Culpa
Companyia:
Basket Beat Band Barcelona
Sinopsi:

Mequinensa, 1971. Pràcticament ja no queda cap casa dempeus al poble. Falten pocs dies perquè les aigües del pantà inundin els carrers. L’ Adelaida i el Fernando, propietaris del Cafè de la Granota, es disposen a entrar per darrera vegada al seu establiment. Abans, però, hi ha un aldarull entre l’ Adelaida, que està força encesa, i les forces de l’ ordre. Un cop a dins rememoren les diferents situacions i personatges que han passat al llarg del temps pel Cafè a través de records, fotografies, anècdotes i objectes.

Crítica: El darrer dia del Cafè de la Granota

17/09/2016

Escultura a l'oralitat

per Jordi Bordes

Aquesta dramatùrgia que parteix dels divertits (i rodons) contes d'El cafè de la Granota fa tot un homenatge a la paraula. Amb només dos actors tenen la capacitat de, sense gaire artifici, construir una peça en la que donen veu a una pila dels personatges de la Mequinensa que va escriure Jesús Moncada. Evidentment, de remor constant, la immiment presència de l'aigua que ha d'ofegar places, edificis i esglésies: Tot i que no fossin gaire missaires, senten com una humiliació que tirin l'a capella a terra, al costat de les altres construccions. 

En aquest Cafè de la Granota ningú fa el gest de pagar ni una sola beguda. Sembla, ben bé, un pub irlandès en què els propietaris (una parella que s'estima abonyegant-se) van recordant els passatges més divertits dels personatges més insòlits. Fins i tot els Guàrdies Civils que, aparentment, els vigilen, són descendents de mequinensins i donen peu a fer una altre glop i transformar-se en un altre personatge de la vila. 

La primera dramatúrgia semiprofessional de Jesús Moncada, que es coneix, va ser d'unes joveníssimes Antonietes. Elles, mes tard, van aconseguir fer el seu primer espectacle, ja a Barcelona i mantenint el seu parlar del Baix Cinca, on el Segre s'ajunta amb l'Ebre. Un accent que han anat aguantant durant anys, tot i que ja hagin passat a representar clàssics com Shakespeare o Txèkhov. Aigua es va estrenar a la Sala Muntaner el 2007. Posteriorment, es faria una nova versió (Mequinensa, 2012) al TNC. La particularitat d'aquest muntatge és que la parella d'actors parlen el català central però han respectat l'accent del Baix Cinca per donar-li més verosimilitud. L'únic accent central és en la visita de la periodista de La Vanguardia, un contrast diferent ja que en els anteriors muntatges el forà era un llicenciat que, avorrit de burocràcia, descobria en els vespres al Cafè de la Granota la vida que li ofegava, de dia, de paperassa en motiu d'un pantà que, de seguida, el poble va veure com una amenaça i una enganyifa. De la qual encra se'n lamenten.