Potser el fet que el recull de contes El cafè de la granotade Jesús Moncada és una de les lectures recomanades per a l’alumnat
d’ensenyament secundari, va ser important alhora de triar-lo per fer-ne una
versió teatral. Però l’espectacle depassa en molt aquest primer objectiu de
il·lustrar teatralment l’obra de Moncada. Tot i que el format -durada d’una
hora aproximadament, tan sols dos actors i una escenografia força senzilla-
apunta a un tipus de muntatge enfocat a moure’l pel circuit juvenil,
l’espectacle té la consistència necessària per ser exhibit en temporada en
sales adequades. Compta també amb l’aval del premi a l’espectacle revelació en el Litterarum
2015 de Mora d’Ebre. En molt bon criteri, La Seca l’ha programat per obrir
la seva temporada a la sala Leopoldo Fregoli. El darrer dia del cafè de la granota recull quatre dels catorze
contes que Moncada va aplegar en El cafè
de la granota (1985), però en el plantejament mateix hi ha moltes
esquitxades d’anècdotes i relats dels altres deu. Maria Àngels Largo i Armand
Villén, els mateixos intèrprets, han construït la dramatúrgia a partir del dia
de la mudança que els portarà al nou poble construït per allotjar els vilatans
d’una Mequinensa inundada per les aigües del pantà. En aquesta estranya circumstància
-plena de records, enyorances, ires, desitjos i melangies-, l’Adelaida i el
Fernando, propietaris del Cafè de la Granota, esclataran per oferir-nos tot l’univers
d’afectes i desafectes amb el que han construït el seu món. Un món on el riu
-com no podria ser d’altra manera- hi té una presència fonamental: mite i
realitat s’escolen per la mateixa llera, solcant la vida dels mequinensans. Amb
aires de comèdia, comptant amb l’humor i la ironia que destil·la l’obra de
Moncada, els artífex d’aquest espectacle han volgut servar al màxim les formes lingüístiques
de la parla de la zona i, en fer-ho, han erigit un monument a la llengua viva.
Han sabut allunyar, però, el fantasma d’un costumisme pintoresc i prou, amb un
ús del temps i l’espai teatral libèrrim. Els personatges depassen l’espai de la
representació (un espai a la italiana), ara dirigint-se a personatges fora d’aquest,
ara interactuant amb el públic o envaint literalment el pati de butaques. L’espai
escènic, obra del també director Xisco Segura, és una aposta per la màxima
senzillesa: una taula de taberna acabada de baixar d’unes antigues golfes i un
munt de caixes de cartró, de les que serveixen per embalar tota mena d’objectes,
i que, posats a jugar, tan poden valdre per construir la grada d’un estadi, com
per amagar-s’hi. Tot això s’arrodoneix amb la gran tasca interpretativa de
Maria Àngels Lago i Armand Villén: ambdós juguen un personatge principal
-Adelaida i Fernando- i un altre dins la mateixa funció, els uns (els de
Villén) dins el propi relat; l’altre extern a aquest, però detonant de la
història de L’assassinat del Roger
Ackroid. Fet i fet, una complexa forma interpretativa emmascarada per la
senzilla comicitat i la tendresa amb que els dos actors fan brillar els seus
personatges principals.
