Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.
Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.
La cuina d'un restaurant de menús barats. Fum i empastifada, interminables hores de treball i un sou que gairebé no s'estén per arribar a final de mes: aquesta és la vida de Pepa i Chelo, vida que suporten amb el millor humor que poden. Sobreviure és la seva lluita, somniar la seva escapatòria. Fins que la possibilitat de guanyar un concurs que les catapulti de les seves miserables vides directe cap als seus somnis es converteix en el seu únic i feroç objectiu. Viatjar a Califòrnia, conèixer als protagonistes de la seva sèrie preferida i sortir de les urpes d'una mare possessiva i d'un marit decebedor s'albira com un perfecte horitzó cap a on anar. Menú del dia ens parla de les nostres frustracions i els nostres somnis, i de com la profunda necessitat de l'ésser humà de buscar una vida millor ens atorga una força titànica per a un combat en el qual només es pot vèncer o morir.
Crítica: Menú del dia
13/06/2014
Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)
Menú del día parla de somnis i frustracions, de la necessitat de l’ésser humà de buscar i perseguir una vida millor. “Soñar es lo único que tenemos permitido y lo único que nos queda” diuen, en un moment de l’obra, les protagonistes d’aquesta tragicomèdia. I això fan. La Pepa i la Chelo són dues cuineres que veuen consumir els seus dies entre olles i plats, fins que sorgeix l’oportunitat de viatjar a Califòrnia per conèixer els protagonistes de la seva telenovel·la preferida. Un objectiu que les guiarà per un delirant,-i un xic surrealista-, descens cap a l’abisme de les seves miserables vides.
El punt fort de l’espectacle són, sens dubte, les seves protagonistes, ja que són profundament humanes i resulta fàcil empatitzar-hi. Qui no s’ha refugiat, en un moment o altre, en la ficció? Sembla, però, que Joan Negrié no ha acabat de trobar-li el to al text de Marilia Samper i l’ha transformat en una comèdia massa realista i un xic insípida que perd credibilitat a mesura que avança. El resultat: un muntatge correcte i entretingut.
