Fer comèdia és un gènere molt complex. Perquè si la intenció és fer riure, no es pot quedar a mitges. Cal plantejar una situació que sigui realment còmica, des d'un cert despropòsit (sovint, en el joc de l'antiheroi), de veure com pateix el personatge uns equívocs més o menys patètics. El perill és quan la broma no fa prou gràcia i es resol exagerar-ho més per a aconsegujir un mínim de resposta. sovint, cau en el pitjor dels buits dramatúrgics.
La trama d'entrar uns follets juganers d'un teatre que reaccionen amb eficàcia quan s'adonen que l'alcalde vol tirar-ho a terra per construir-hi un centre comercial té recorregut. També que els antiherois siguins uns tèncis de pega, que vindrien a ser una mena de tramoies desmenjats, amb poca trça i menys ganes de treballar. I que les trucades de l'alcalde no fa més que contrariar-los. Fins al punt de transformar la seva actitud, i, després de comprovar el plaer del joc teatral, se sumaran a la rsistència esponània a favior d'aquest local rònec però estimat per a la ciutadania més anònima. Si la trama té camí, li falta guanyar consistència en els personatges. no pot ser que els actors estirin la gràcia per aconseguir un riure perquè desajusten tota la peça. Encara que hi hagi entrades clàssiques (com la del Romeo i Julieta, que fan exageradament d'entrada), si es manté un ritme, una compostura actoral, pot funcionar. Però es cau en l'error quan es busca massa descaradament la connexió amb el públic. Està bé buscar-la, però no des d'aquesta exageració tant evident. Tampoc és imprescindible el desplegament de personatges i de vestuaris. Si s'utilitzen, millor buscar diferents tempos a cada gag, per guanyar una certa sensació de ritme, perquè la peça cau i decau amb unes escenes que semblen ajuntades sense massa enginy. símplement, com una cadena d'accions, sense que unes siguin conseqüències de les altres (a excepció del final). La comèdia, sigjui de traç gran o a la menuda, demana dossificar-la.
