Mexicatas

informació obra



Intèrprets:
Merlene Avendaño, Lupe Cano, Esmeralda Elizalde, Ariadna Ferreira, Mónica Mar, Thania Paulinni, Marisol Salcedo, Nadia Zúñiga
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
Kiko Planas
Sinopsi:

A partir d’una dramatúrgia original de Sergi Belbel, vuit actrius mexicanes expliquen —amb un humor especial, unes gotes de drama, algunes cançons i un gran desplegament d’energia— les seves experiències en el seu exili a casa nostra. En dotze escenes independents de tall minimalista i a través de la paraula i el cos, les protagonistes intentaran comprendre com es viu Mèxic des d’una distància no desitjada i com es veuen Espanya i Catalunya des de la llunyania propera d’un desterrament agredolç. Aires, aromes, sons i espècies profundament mexicanes barrejades amb la brisa suau, humida, enganxosa i traïdora de la mediterrània. Amb la participació de tres exalumnes del Màster de Creació en Arts de Carrer de FiraTàrrega.

Crítica: Mexicatas

09/11/2018

Com som els catalans?

per Núria Cañamares

Què és el primer que et ve al cap quan et diuen Catalunya? I si et diuen Mèxic? Aquest és l’exercici que fan vuit mexicanes residents a casa nostra. O vuit “mexicatas”, com els agrada anomenar-se, ja que són meitat mexicanes, meitat catalanes.

Desborden humor fent-nos riure de nosaltres mateixos (i d’elles també) amb allò que ens fa tan catalans; llenguatge, comportament i situacions que ens són tan normals però que els representa tot un xoc cultural. És divertit veure’s com a col·lectiu amb els ulls dels altres i empatitzar-hi fins al punt de posar-se al seu lloc. Com més ens coneguem, més ens entendrem i millor conviurem.

Ens conviden a entrar a les seves vides a través de diferents esquetxos que les porten a reflexionar, discutir-se, emocionar-se, etc. sempre amb molta energia, simpatia i feminitat. Cuiden tots els detalls de la posada en escena (la de la platja és impagable) trencant el ritme, el to i fins i tot la quarta paret dotant l’espectacle de gran dinamisme i una sorprenent coralitat.

És amarg i tendre alhora. És divertit amb un punt nostàlgic i reivindicatiu –se les tenen amb la catedral de Mèxic en un debat que es converteix ben interessant i on detectarem punts en comú entre les dues cultures que, probablement, aixecaran l’ovació del públic en cada funció. Ens fa passar per tots els estadis que experimenten, obrint-se generosament i sense reserves a través de la paraula, el gest i la cançó (no hi faltaran Pedro Infante, Jorge Negrete, etc.).

Per què funciona tan bé? Perquè ha trobat la fórmula de la barreja, perquè el mixt cultural s’ha canalitzat dramatúrgicament amb les vivències de vuit actrius “mexicatas” reals de la mà d’un Sergi Belbel obert per impregnar-se’n i disposat, també, a riure’s de tot plegat.

Una versió ben diferent del retrat que Jan Fabre feia dels belgues a ‘Belgian Rules’ que ens va dur al Festival Grec, però que, a la seva manera, des d’una perspectiva mexicana, també ens revela com som els catalans. Les mateixes reaccions al teatre ens delaten. 

Trivial