Mexicatas

informació obra



Intèrprets:
Merlene Avendaño, Lupe Cano, Esmeralda Elizalde, Ariadna Ferreira, Mónica Mar, Thania Paulinni, Marisol Salcedo, Nadia Zúñiga
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
Kiko Planas
Sinopsi:

A partir d’una dramatúrgia original de Sergi Belbel, vuit actrius mexicanes expliquen —amb un humor especial, unes gotes de drama, algunes cançons i un gran desplegament d’energia— les seves experiències en el seu exili a casa nostra. En dotze escenes independents de tall minimalista i a través de la paraula i el cos, les protagonistes intentaran comprendre com es viu Mèxic des d’una distància no desitjada i com es veuen Espanya i Catalunya des de la llunyania propera d’un desterrament agredolç. Aires, aromes, sons i espècies profundament mexicanes barrejades amb la brisa suau, humida, enganxosa i traïdora de la mediterrània. Amb la participació de tres exalumnes del Màster de Creació en Arts de Carrer de FiraTàrrega.

Crítica: Mexicatas

12/11/2018

Un mirada mexicana amb ulls «mexicatalans»

per Andreu Sotorra

D'un treball col·lectiu a partir de l'enyorança dels orígens i de l'amor a primera vista del lloc d'acollida sorgeix un espectacle ple d'humor i de tendresa que, potser sense proposar-s'ho, enllaça amb l'antiga relació d'amistat que Mèxic i Catalunya han tingut des de sempre, però d'una manera especial des de després de la guerra civil i l'exili forçat de personatges catalans que han estimat Mèxic i s'han deixat influir culturalment pel seu solatge com per exemple Pere Calders o Avel·lí Artís “Tísner” i la seva literatura amarada de l'esperit mexicà arran del seu llarg exili de més de vint-i-cinc anys.

Amb les vuit integrants de la companyia Cor de Maguey passa una cosa semblant però a la inversa. Elles vuit són actrius formades a l'escola artística mexicana que han buscat una nova manera de viure i d'exercir la seva professió a Catalunya. S'han trobat i s'han retrobat amb casa seva. Això els dóna una visió que ni es compra ni es ven i que es té a dins implícitament per la condició de trobar-se en terra de ningú, amb el cor a una banda i l'altra.

Aquesta estimació la reflecteixen molt bé passada per l'alambí de la distància, l'humor, la frescor, la crítica i la ironia. Estimen tant Mèxic que no poden estar-se de criticar els que l'embruteixen amb política corrupta. I ja estimen també tant Catalunya que tampoc no es poden estar, com la troupe d'«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol, de «riure-la».

Darrere de la seva idea original hi ha la dramatúrgia de Sergi Belbel que ha relligat caps i puntes, les ha deixat fer i ha creat finalment un espectacle rodó que inclou el gag, el moviment, la música, el record dels teus i l'amor per la llibertat. I darrere de tot això hi ha també una sòlida formació artística de cadascuna de les vuit intèrprets que destil·len amb l'espontaneïtat de les companyies nascudes per atzar i destinades a morir d'èxit.

Es podria fer elogi de cadascuna de les accions que integren l'espectacle i que, durant uns cent minuts, no baixa mai d'intensitat, ben al contrari, puja i puja per trobar sempre una nova manera de sorprendre els espectadors, ja sigui amb l'enginy lingüístic o amb el desplegament coral escènic.

Posats a destacar, és especialment brillant el monòleg a partir de la típica frase “setze jutges...”, també l'acció en clau de protesta i acció directa per enderrocar la catedral de Mèxic, nyap de la colonització espanyola que amaga a sota les restes del vell imperi mexicà. I encara, l'acció de les vuit mexicanes a la platja i les seves converses amb l'exterior o el diàleg irònic de dues d'elles sobre la filosofia de l'expressió catalana, molt catalana, “ets un puta... o una puta”, que tant hi fa. O també la picada d'ullet a la singularitat de la vocal neutra que els embolica el parlar català, sense faltar-hi, esclar, un quadre amb el fetitxisme mexicà i el culte als morts (¿què en sabríem els catalans sense la refinada mirada irònica convertida en realisme màgic de Pere Calders?).

El Cor de Maguey fuig intel·ligentment dels tòpics més tronats que es podrien esperar de la cultura mexicana i converteix «Mexicatas» —el seu nom ja indica la intenció de la fusió de cultures— en un espectacle de caràcter universal que, al marge de Mèxic, es podria aplicar a qualsevol altra col·lectiu que, de grat o per força, ha tingut l'exili com a una de les fites de la seva vida. (...)

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial