Mexicatas

informació obra



Intèrprets:
Merlene Avendaño, Lupe Cano, Esmeralda Elizalde, Ariadna Ferreira, Mónica Mar, Thania Paulinni, Marisol Salcedo, Nadia Zúñiga
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
Kiko Planas
Sinopsi:

A partir d’una dramatúrgia original de Sergi Belbel, vuit actrius mexicanes expliquen —amb un humor especial, unes gotes de drama, algunes cançons i un gran desplegament d’energia— les seves experiències en el seu exili a casa nostra. En dotze escenes independents de tall minimalista i a través de la paraula i el cos, les protagonistes intentaran comprendre com es viu Mèxic des d’una distància no desitjada i com es veuen Espanya i Catalunya des de la llunyania propera d’un desterrament agredolç. Aires, aromes, sons i espècies profundament mexicanes barrejades amb la brisa suau, humida, enganxosa i traïdora de la mediterrània. Amb la participació de tres exalumnes del Màster de Creació en Arts de Carrer de FiraTàrrega.

Crítica: Mexicatas

20/11/2018

Orgull i vergonyeta catalana, a ulls d'unes valentes mexicanes

per Jordi Bordes

El periodista anglès corresponsal a Madrid per diversos mitjans de comunicació anglesos, Tom Burns, va escriure al 2000 l'assaig irònic Hispanomania en què feia una reflexió sobre la necessitat dels polítics de la península ibèrica a saber l'opinió dels estrangers, quan a Anglaterra, no en tenen el menor interès. Mexicatas beu molt d'aquest desig dels catalans de saber com són, a ulls dels mexicans que hi han vingut a viure. Sergi Belbel va construir una dramatúrgia a partir de les reflexions de les vuit actrius que, residents a Barcelona, volien fer un treball amb ell. Belbel, a Mèxic, és tractat de "maestro", encara que aquí el tinguem per un dramaturg, director i guionista més. Veure dones a escena tallant-se els monòlegs de Belbel evoca als inicis de T de Teatre (Homes). L'autor hi reconeix les evidències però bàsicament, perquè tots beuen del mateix precedent: Minimal show.

L'eurocentrisme fa que obviem la història, els fets quotidians (com els terratrèmols del 1985 i del 2017 que van posar el país cap per avall, tràgicament). S'hi viu d'esquenes. Les actrius de Cor de Maguey tampoc sabien que el català era una llengua o moltes de les peripècies que ajuden a definir la cultura catalana. Amb la direcció d'Antonio Calvo, hi ha moments que recorda més a una peça sociològica (com les de Didier Ruiz, Trans (més enllà2015 com a possibilitat  o Dale recuerdos XXX) que a un treball actoral. Perquè el testimoni de les actrius construeix el seu personatge. També és cert que la direcció ha tingut el difícil repte de construir una peça coral, en què cap actriu sobrepassi les altres, tot i jugar amb perfils i i energies molt diferents.

La dramatúrgia ha construït ponts entre les dues cultures. Parla del Mercat del Born, alhora que munta una manifestació a favor de destruir la catedral que ha arrassat el temple maia. Demostra l'empatia dels catalans quan algú decideix aprendre la llengua i prova de recitar el "Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat" però, alhora, glaça el somriure quan descobreix alguna vergonya incòmoda de la societat barcelonina. Cau com una gerra d'aigua freda, cap al final de la peça, quan la convenció ja roda per sí sola i la comèdia s'havia implantat en l'escenari. Evidentment, també apareix la manera d'entendre la mort (tant mexicana) a través d'una conversa imaginària entre una jove mexicana i una tieta catalana. Troballes que conviden a visitar Mèxic, a conèixer més, a escoltar més i ser més respectuós amb els estrangers que han vingut a viure a Catalunya. I, evidentment, respira un to positiu de formar part d'una societat híbrida, un mestissatge social i cultural que ajuda a saber com ens veuen d'afora i que nosaltres mateixos ens puguem veure el mirall amb els ulls d'aquests que opinen. No sempre ens agrada el que veiem. Però és una realitat molt més transparent que la que intentem forçar en una novel·la triomfalista o en un assaig com el d'Hispanomanía que força la hipèrbole.

Trivial