Mi hijo sólo camina un poco más lento

informació obra



Intèrprets:
Antonio Bax, Clarissa Korovsky, Aldo Alessandrini, Romina Padoan, Gonzalo San Millán, Juan Tupac Soler, Pilar Boyle, Luis Blanco, Pochi Ducasse, Didascalias, Chiara Spoletini
Traducció:
Nikolina Zidek
Autor:
Ivor Martinić, Chiara Spoletini
Vestuari:
Alberto Albelda
Il·luminació:
David Seldes
Composició musical:
Francisco Casares
Sinopsi:

És el dia de l’aniversari d’en Branko, un jove de 25 anys que pateix una malaltia progressiva. Aquesta malaltia el té en una cadira de rodes. El públic assisteix a tots els moviments que es duran a terme al voltant d’aquest fet. Veurem com funcionen les relacions d’aquesta família. Un sistema que així com de vegades atrapa, d’altres també permet la presentació de la discapacitat de cadascun dels seus membres. L’aniversari d’en Branko és l’excusa argumentativa per espiar els llaços entranyables de la família.
L’espectacle parla de “la diferència”. Com es tolera la diferència en el nucli familiar? La família com a matriu de base d’acords i desacords que reprodueixen la vida comunitària. En aquestes pujades i baixades, l’obra ens permet llegir vincles d’alienació mentre cada sistema proposa esquerdes per on és possible respirar.

Crítica: Mi hijo sólo camina un poco más lento

16/07/2018

Una família singular

per Francesc Massip

Ahir, al Teatre Magatzem, en acabar la funció de Mi hijo sólo camina un poco más lento, en presència de l'autor (el croat Ivor Martinic), el director de l'espectacle Roberto Cacace va voler agrair al Vè FITT Noves Dramatúrgies tarragoní l'esforç i la persistència per fer possible que la companyia (una dotzena de persones) pogués desplaçar-se a Catalunya i presentar l'obra també al Festival Grec. El conjunt argentí respira veritat i contundència en una peça dita a velocitat de vertigen on es presenta l'esquifida quotidianitat d'una família extensa, amb una àvia que no menja per estalviar, una mare obsessiva, un fill baldadet, i un llarg etcètera de personatges (germanes, cunyats, oncles, cosins) que fan aflorar les múltiples manies, mancances o incapacitats que abunden en qualsevol grup de parentiu. El treball dels intèrprets és acuradament desmanyotat, trepidant i banal, perquè mitjançant l'aparent trivialitat fan visible sentiments i emocions de calatge, sense perdre l'humor i amb un ritme vivaç i endimoniat. Tots van vestits amb samarretes i sabates esportives, i és com si es passessin l'estona fent jogging, com aquell polític inepte ara defecat a la latrina de la història, i prenent cadira per agafar alenada. Un espectacle molt recomanable.