"Obre els ulls prrr..ip-plop-prrr...ip". Fredor a les venes. En el montacàrregues del Lliure, després d’haver-nos equipat amb guants i amb unes bates d'un sol ús, es pot percebre l’amenaça. L’abisme. De seguida, un cos un estès. I caixes que s’amunteguen, en els pàrquings. No és distòpia; és ficció a partir de la realitat. I els ciutadans convertits en soldats desembarcant com si fos el Dia D de la II Guerra Mundial, a mercè de les bales, amb gaire res que els protegeixi.
El viatge d’incertesa va endinsant el visitant al ventre del Teatre Lliure, fins a accedir a una mena de boxes de campanya, en grups de 6. Per fi, la conversa xiuxiuejada. Fins ara, només s’han sentit veus de metges recomptant, mirant vídeos divertits, per expulsar el cinisme amb el que es desenganxen el dolor diari, maleint els mòbils dels pacients escampades en caixes i, probablement, una filera de nombres que eliminen els noms. Tot són nombres, que com els dies, s’amunteguen sense mes sentit que l’ordre. Recorda al passeig dramatúrgic de Que se la mengin els coloms, que evoca a un món sense memòria i amb molts pocs sentiments. Fins que, en el xiuxiueig es presenta el desig, d’explicar un secret a la Marta (l'únic nom propi que irradia com si fos la llum d'un far en negra nit de tempesta). És el pensament que dóna calma a un avi sense nom. Li permet somriure amb la pau de saber-se satisfet de la vida i acontentar-se amb el record plaent dels néts jugant al pati i dels tomàquets verds que s’arrenquen, olorosos, de la mata. "Hem estat feliços. Li direu?". Chantal Aimée desarma amb una mirada pausada, profunda, que extirpa les excuses per no deixar accedir a l'ànima. De fons, Pol López, Oriol Guinart (Pau Vinyals no hi va actuar en estar fent una quarantena passiva, a casa, precisament) i Boris Daussà posen cos i moviment a un espai lúgubre, aparentment desinfectat peò terriblement mortal.
La peça que obra el Lliure ho fa ensenyant la nafra (encara sagnant , vulnerable, encomanadissa) de la Covid. Com aquella ficció del Covid 451 de Sergio Blanco, ara és Laura Vago i María Zaragoza qui han construït un relat després de passejar i copsar aquella estranya amargor d’hores en semiinconsciència, de no trobar amb qui abraçar-se. És una carícia que rossega la crosta i que li dóna un petó, conscient que és el que necessita l’ànima, encara que el cos es posi en perill. Preciós dolor el de les catacumbes del Lliure. La pregària no ha fet més que començar. Es va fer amb la urgencia del moment, va ser un dels projectes guanyadors de la beca extraordinària Carlota Soldevila, ara entreobre la porta amb l’afecte que l’espectador del Lliure hi combrega, humanament. En la mitja foscor, amb la paraula dringant a mig volum, l'ombra de la pèrdua, és palpable.
