Dimarts, encara que podria haver sigut dimecres i, per tant, podria semblar que fos dijous, Asunción Ortega, és a dir, una senyora vestida amb gavardina y boina que era l'actriu Clara Sanchis (o potser era, com assegurava ella mateixa, l'escriptor Juan José Millàs... tant se val), va segrestar el públic de La Gleva i els va convertir en pares i mares d'alumnes i, com que en realitat (o en la ficció...) ella (és a dir, ell) era Juan José Millás, els va fotre una xapa en forma de conferència sobre la realitat i la ficció. El text, sota direcció de Mario Gas, prové de llibres, articles i pensaments publicats per Juan José Millás, un autor que sempre ha transitat en aquest espai invisible, només imaginable, delicat, esmunyadís que hi ha entre la veritat i la il·lusió.
Amb rehens i una pistola (pum!, fot, de tant en tant) la protagonista es cola en la sala d'una escola per fer la seva xerrada a les mares i pares dels alumnes. Arrenca a parlar de tal manera, amb tanta convicció, que un podria pensar que, efectivament, qui parla és l'escriptor. Per què hauria de fer-se passar, precisament, per Juan José Millás, un personatge que ni tant sols estaria a la llista de persones en les quals un voldria convertir-se?, enraona la senyora, que es mou amb agilitat i amb prudència (l'estan buscant per suplantament d'identitat!) damunt de l'escenari. En tot cas... "no se me ha ocurrido ser Juan José Millás", "me ha ocurrido ser Juan José Millás". Una cosa molt diferent, encara que, en el terreny delirant en què es mou, un ja no sap...
Després de més d'un any de representacions, la Clara Sanchis ja no deu saber qui és. Aquesta és la clau de l'obra: ella es capbussa en textos (el segell de Millás és inconfusible) que capten una espurna de realitat i la farceixen de fantasia per fer-nos pensar (la teòrica conferència va d'això: fer llegir -pensar- els estudiants). A partir d'anècdotes verídiques i, potser, insignificants, Millás/Sanchis ens agafa de la mà i ens condueix per les tortuositats de la imaginació fins a conduir-nos a dubtes transcendentals de la humanitat: on està el límit entre "la cordura y la locura"? És més perillós un nen que dissabte es queda a casa llegint Dostoievski que un que se'n va de borratxera? Pot una mosca demanar ajuda des de dins d'una nevera...? Són necessaris, els deliqüents? Deliciós discurs, meravelloses argumentacions.
Com s'entén, tot plegat? Té tota la seva lògica, en aquesta bombolla millasiana en la qual estem idíl·licament atrapats: "Leía tus libros y... ¡eran míos! ¡Los habría escrito yo...!", li explica la senyora al mateix Millás, en un cameo virtual. Potser qui la hauria de treure de dubtes és José Luis Cuerda: el genial cineasta deixava ben clar a la seva pel·lícula Amanece que no es poco que quan algú llegeix malament un llibre, les conseqüències poden ser nefeastes...
