Podem dir que s'ha obert un nou segell teatral? Si es pot considerar Sergio Blanco com a pare de l'autoficció (Memento mori, Covid451), ara aquest muntatge li fa una volta més i es podria batejar com a "para-autoficció". En realitat, no és nou que una actriu interpreti el paper d'un autor dramàtic. Ara, que segresti tota l'audiència a punta de pistola i que la policia bloquegi la sala sí que té un aire de paròdia disparat. I permet moure la trama de la realitat a la ficció per un laberint de possibilitats molt suggerent.
Clara Sanchis es disfressa de Juan José Millás per pronunciar una conferència sobre la realitat i la ficció. És evident que és una ficció que es tenyeix de realitat. Però és que tot, avui, està passat pel tamís del relat i es converteix automàticament en ficció. La memòria i el record, doncs, són ficció del passat. I que sigui una ficció de segona o tercera generació (una transformació cada cop més distant de la realitat austera) és relativament poc important. És com això de confondre el dimecres i el dijous d'una setmana convencional, que insinua el títol: Més o menys, tots dos són dies laborables de la meitat de la setmana. Ara, segur qua a Wednesday Addams (de La família Addams) no li faria cap gràcia que la confonguessin amb el nom de Thursday Addams. Tot és relatiu en aquest mon líquid i transformable.
Clara Sanchís fa el paper de Millás. I lamenta que li hagi tocat aquesta còpia, perquè hagués preferit una vida més intensa i estimulant emulant a Juan Carlos I. Com un personatge pirandelià (Sis personatges en cerca d'autor) ella no té més remei que soportar el rol i provar de conviure-hi en la trama que decideixi el demiürg. A partir d'aquest punt de partida la trama va espategant, amb bona dosi d'humor patètic i un joc infantil de polis i lladres amb la intervenció de l'intermediari (potser milor no revelar més) que aconseguirà informació rellevant per a reduir l'atacant. O no. Deixem que la vostra ficció tenyeixi el relat.
La peça agafa velocitat en cada gir a partir de l'entrada d'un tema o situació però s'allargassa massa fins a la propera embranzida. La peripècia és distreta i pot interessar a neòfits del teatre i, sobretot, als que els encanta mirar en els miralls esmerilats de'n Millás. De fet, fa unes setmanes que Jose Sanchis Sinisterra deia que la realitat es mira sempre per un vidre translúcid i és impossible atrapar-la. A aquest dramaturg (que tot just ara la ala Beckett impulsa un cicle dedicat a la seva trajectòria) prefereix que la realitat s'escapi per poder fabular des de la ironia. Ben bé el que resol Mari Gas en aquest muntatge senzill i de resultat efectiu.
