Memento mori o la celebración de la muerte

Teatre

informació obra


Autoria:
Sergio Blanco
Direcció:
Sergio Blanco
Sinopsi:

Habitar la mort

Es pot arribar a parlar de la mort amb certa facilitat, sense que ens sembli un tema tan complex, sense evocar-ne únicament el dolor, explicant també la necessitat de celebrar quelcom que ens connecta tant amb la vida?

A Memento Mori o la celebración de la muerte el complex assumpte de la mort fuig de la castradora moral per projectar-se amb llibertat total cap el fet poètic. Com explica Sergio Blanco: “La literatura seria el lloc que la humanitat hauria trobat per parlar la mort. Per dir-la. Per relatar-la. Per recordar-la. L’espai literari habilitaria així la mort mitjançant la seva poetització”.

Un monòleg teatral en forma de conferència interpretat pel mateix autor i escrit expressament per a l’ocasió. Una exposició d’un dels grans dramaturgs internacionals del moment sobre la mort, amb profunditat, radicalitat i agudesa.

Espectacle en castellà

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Memento mori o la celebración de la muerte

23/07/2020

Me l'imaginava més gran...

per Jordi Bordes

Sergio Blanco és un dels gurús de la dramatúrgia llatinoamericana. Uruguaià orgullós i gelós de la popularitat del teatre argentí (que només els separa un riu) s'ha fet referència a Europa, segurament per la seva aposta a viure bona part de l'any a França. El seu teatre d'autoficció permet reconstruir la seva infància en forma de conte (d'aventi que diria el desaparegut Juan Marsé) i trufant-la amb reflexions més transcendentals. Així arriba a Memento mori (recorda que moriràs, que tothom morirà, que tots som vulnerables a la Mort). L'obra ha tingut gran acceptació i sorpresa en les accions realitzades al TNC i a la Sala Beckett. Ara, el Grec ha aprofitat la seva visita per construir la coral i brillant Covid 451 per sumar-hi un parell més d'aquests lectures dramatitzades.

Entenem que aquest Memento mori funciona com a Bíblia de la seva autoficció, com si fos la seva pedra filosofal. Un solo després d'una música polifònica ha d'arrelar molt profund, per atrapar l'ànima de l'espectador. I no és el cas. Vista aquesta obra després de l'eloqüent Covid 451, fa la sensació d’una peça que abusa de les imatges per construir un relat i que ja insinua l’obsessió per ordenar bé el repte creatiu. Blanco és una bomba quan pregunta i s’interessa pels altres; cansa més si s’abona a reflexions sobre la mort necessàries però ja superant-se.

S'intueix un autor que contínuament es reescriu, i que parteix de paraules talismà i d'un gust per la nostàlgia com Alfredo Sanzol faria en peces com Delicades. Té un so rítmic en la paraula que, per moments, (i també pel gust de jugar amb la controvèrsia lúcida s'agremana amb el hip hop, amb menys agressivitat però les mateixes ganes de trencar els codis. En els 30 capítols que desgrana aquest muntatge hi van desfilant les morts i les caigudes del cavall de personatges com Txèkhov, Sòcrates, Eurípides, o Oscar Wilde. Sense manies, ni contemplacions. L'autor de Kassandra (que va sobtar per la seva excentricitat lluminosa amb una Elisabet Casanovas esplèndida) o d'El bramido de Düsseldorf té un magnetisme particular, una capacitat de convidar als espectadors al joc d'endevinar què és veritat, que és mentida, què és broma i què és poesia. Aquest és el seu encant i la capacitat de fer pròximes reflexions com la de la mort, o la d'actituds lúcides de personatges consagrats o anònims.