La Beckett l’encerta de ple convidant a Sergio Blanco a dissertar sobre la mort. Inaugura així la temporada i el cicle que titulen Memento Mori. Recordem-nos de morir. La sala, ara al Poble Nou, celebra enguany el seu trentè aniversari. Estant, doncs, de celebració és molt adient que la temporada comenci amb una conferència que porta per títol la celebració de la mort. Sergio Blanco és, més que un reconegut i premiat autor, un home de teatre de cap a peus. La seva conferència autoficionada és un gran text que, dit i vestit per ell mateix, arriba a la categoria d’espectacle. El que diu té interès, resulta inspirador i alimenta els esperits més exigents: la mort, com a suspensió del temps, només pot ser pensada des d’un apropament poètic. El seu univers referencial, fermament ancorat en el món clàssic, depassa tota mena de fronteres temporals i d’espai. El que ofereix Blanco en seixanta minuts és un conjunt d’experiències envers la mort, unes personals, altres literàries. El seu relat és una ficció d’una contundent versemblança. Al cap i a la fi, qualsevol relat autobiogràfic, per molt que es vulgui fidel a uns fets, és una perspectiva d’aquests, la pròpia. És la tesi que defensa Blanco en la major part de la seva producció i, especialment, en aquest relat que ve a cloure el seu curs La autoficción: decirse en escena, impartit a l’obrador de la Beckett. En aquesta celebració de la mort hi ha algunes pistes sobre l’elevat grau de ficció que conté el discurs. Esbrinar-ho, des de la nostra perspectiva, és del tot secundari. És molt més interessant aplicar-se en la descoberta de com un text, de patró aparentment acadèmic, conté els elements dramatúrgics necessaris per esdevenir teatral. El primer és, evidentment, l’ús de la primera persona: el jo com a protagonista absolut. L’avantatge d’interpretar-se a un mateix col·loca al protagonista en una posició inapel·lable respecte als espectadors. Immediatament, hi ha el fet d’accedir a una intimitat secreta: una mena de despullament de l’ànima que situa al públic dins del confessionari -receptor privilegiat d’un secret que no haurà de jutjar. Després hi ha la presentació d’altres personatges, com el de l’amic Adrián o el de l’àvia -dos apropaments reals i radicalment diferents a la mort- que aniran apareixent en l’obra i tindran una evolució, no necessàriament cronològica, ajudant a estructurar la narració i restant-li linealitat. Les cites -prescriptives en el discurs acadèmic- ubiquen al mateix nivell personatges teatrals i autors: una selecció tan atemporal com exquisida. De la mort de Sòcrates o la d’Eurípides a la velada al·lusió a la mort de Pasolini, de Hamlet a Madame Butterfly, de la fina ironia d’Oscar Wilde al sarcàstic Thomas Bernhard, la teatral mort de Molière, el misticisme de Simone Weil i, com no, Thomas Beckett. Totes aquestes veus i les de Txèkhov, Byron i Benjamin -i potser encara me’n deixo- són convocades per l’autor francouruguaià per parlar de la mort. Al seu darrera, es projecta una interessant selecció de fotografies de l’artista Matilde Campodónic, amb qui Blanco havia col·laborat en la performance-instal·lació Campo Blanco (Montevideo, 2017). Són paisatges al límit de l’abisme, paisatges sense persones que Blanco llegeix com a vanites contemporànies argumentant que els objectes que hi apareixen són cadàvers d’allò que van ser, estirant cap a la paradoxa el considerar el paisatge com a natura morta. La gestualitat, el ritme i la dicció del també actor Sergio Blanco sumen teatralitat. Recolzant-se en uns poc elements d’attrezzo, llegint o fent veure que ho fa, desplegant amb cura un paper o dipositant-lo entre les pàgines d’un llibre, Sergio Blanco toca els ressorts de l’emoció i fa vibrar la Beckett amb un inici de temporada espectacular.
