“Jo , no penso mai en la mort. Però la mort, no deixa mai de pensar en mi”. La frase , sensacional, la va pronunciar Thomas Bernhard. I la recull ara també Sergio Blanco a la teatral conferència tan autoficcional com tot el que ell fa que ara presenta a la Sala Beckett , per tal de celebrar la mort com ella es mereix. No es pot negar que la Beckett té una forma singular de celebrar aniversaris. Enguany la Beckett compleix 30 anys. Però com resulta que també es compleixen 30 anys de la mort del mateix Beckett amb el qual comparteix nom ( i cal recordar que al seu moment aquest va ser el primer teatre del món batejat com l’autor de Tot esperant Godot) ,ha volgut transformar l’aniversari en un recordatori de cap a on ens dirigim tots plegats. Acollint-se al títol de Memento Mori. Recordem-nos de morir, la present temporada no pararà de donar-li voltes a la fugacitat del nostre efímer pas per la terra. Tot i que entre les lectures, xerrades, tallers i espectacles que se’ns presentaran , prevaldrà l’idea que cal encarar el tema sense subterfugis, però cal també treure-li dramatisme a l’assumpte. Aquí tenim el cas del mateix Blanco ,que no dubte en iniciar la seva conferència dividida en 30 capítols i un epitafi ( de quina altra manera es podria acabar una proposta d’aquesta mena?) comentant-nos els aspectes d’amigable fascinació que li desperta la mort. I en aquest mateix pròleg Blanco li ret homenatge al vell costum de la vella Roma que li dona títol al cicle. Quan un general entrava victoriós a la que llavors era la capital del món mentre les masses l’aclamaven i llançaves flors al seu pas, un esclau darrera seu li anava repetint sense parar les paraules “recorda que has de morir”, no fos cas que la supèrbia el portés a perdre de vista la manera com el “tempus fugit” i ens arrossega a tots i totes cap aquell país del qual ningú no n’ha sabut tornar, per dir-ho a la manera del Hamlet de Shakespeare que també s’escola a la proposta de Blanco. Com també hi fan acte de presència aquelles altres “vanitas ” amb les quals sovint els grans mestres de la pintura introduïen a una cantonada dels seus quadres el recordatori letal.
I és que l’art en va ple de mort i de morts. Tant, que Blanco no dubte en considerar que potser es tracta de la més necrològica de les nostres activitats i aficions. Per donar-li forma a allò que no hi ha forma d’entendre i/o assimilar, potser no queda altra que fer-ho passar tot per la representació, la simbolització i la catarsi que ens proporciona l’art. I per posar-li paraules a la pròpia mort, potser no queda altra que pronunciar-les en un idioma que no sigui el propi. Blanco ho demostra recordar-nos el cas de Txhèkov , que just en el moment de morir li va dir a la seva dona “Ara moro “ fent servir l’alemany , i no pas el rus que tots dos tenien com a llengua materna. Igual com hi ha religions que prohibeixen pronunciar el nom de déu, hi ha també estructures mentals que ens impedeixen verbalitzar allò que sembla innombrable perquè escapa als límits de la nostra comprensió. Sempre morim per damunt de les nostres possibilitat, ens diu Blanco, evocant aquella altra darrera frase pronunciada per Oscar Wilde ( qui altre , hagués pogut morir així?) quan era a punt de traspassar a un hotel de mala mort de París i al ben mig de la ruïna total, però amb una copa del millor xampany francès a la ma: “M’estic morint per damunt de les meves possibilitats”.
No som nosaltres els que parlem sinó que és el llenguatge el que ens parla, afirma sempre Blanco quan es posa lacanià. Doncs lligant una cosa amb l’altra i tornant a la frase inicial de Bernhard , el magnífic conferenciant que guarneix les seves conferències amb records reals i/o inventats ( tant hi fa, tant els uns com els altres expliquen veritats fins i tot quan menteixen ) n’està força convençut que no ens cal pensar en la mort, perquè ja s’encarrega ella de pensar-nos a nosaltres al llarg de tota la nostra existència. I per la seva banda Blanco s’encarrega d’oferir-nos capítol a capítol i fotografia a fotografia - les imatges que li serveixen de rerefons adquireixen una densitat ben tangible- una colpidora ( falsa) conferència plena a vessar d’intel·ligència reflexiva, subtil humor i vibrant emoció. Dona gust morir una mica en companyia de Blanco , seguir-li el fil als seus suggeriments per acabar trobant un mateix connexions molt personals, recórrer amb ell rituals funeraris ancestrals i sòrdids enterraments que no permeten sublimar massa . Dona gust , passar-te una mica més de seixanta minuts entre morts tan il·lustres com el tràgic Eurìpides i morts tan tràgicament anònims com un nen de la misèria destinat a ser enterrat amb una samarreta de Messi, i sortir al carrer amb un sentiment d’alegre satisfacció . Dona gust, comprovar com els grans creadors, són capaços de fer que et pugis reconèixer sempre una mica en les seves pròpies autoficcions.
