Migranland

Teatre | Nous formats

informació obra


Àlex Rigola és un director que, des de la seva marxa de la direcció del lliure li agrada experimentar nous formats. Ho ha fet, sovint, al Canal, aprofitant que durant una temporada va ser-ne director resident. Ara, lidera un projecte de teatre social amb el suport de l'Obra Social de La Caixa. La recerca gira entorn de les raons i les amenaces amagades de la immigració. Una peça que compta com a intèrprets amb immigrants de Salt (una de les poblacions amb el percentatge més elevat d'immigració de tot l’estat).
Direcció:
Àlex Rigola
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Producció:
Obra Social “la Caixa”, amb la col·laboració de: Temporada Alta 2013, Ajuntament de Salt
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

Àlex Rigola dirigeix aquest projecte de teatre comunitari inclòs dins el programa d’Art per a la Millora Social de l’Obra Social “la Caixa”. El muntatge té per objectiu promoure l’ús de l’art i la cultura com a eines de transformació social. Consisteix en un recorregut, un viatge físic i virtual, on els espectadors són alhora observadors i participants i els actors alguns dels joves immigrants de Salt.

'La qüestió no era si jo volia venir. La qüestió és que sóc aquí. De veritat penses que el traç d’un mapa ha de marcar el destí? Nosaltres tenim altres costums, però... Creus que sóc aquí per gust? Creus que m’he jugat la vida per...? No vull morir. M’agradaria que m’entenguessis. De veritat creus que això et pertany? De veritat creus que això no em pertany? M’agradaria que m’entenguessis, que em diguessis el camí que encara em queda per recórrer per assolir una espurna del que tu anomenes normalitat.'  

Àlex Rigola

* La recaptació d’aquest espectacle anirà destinada a entitats socials de Salt que treballen amb persones d'origen immigrant.

Crítica: Migranland

01/12/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

àlex Rigola ha sabut tensar la corda sense que es trenqui. Ha donat la visió dela immigració desamparada (com ja faria Koltès entre molts d'altres) però ha donat veu als mateixos nous veïns de Salt que reivindiquen estar orgullosos d'un municipi (tot i que se'l nomeni als mitjans per raons de violència i conflictes conseqüència de la immigració). El seu viatge, que són ells mateixos els que han de decidir si volen anar a un altre port (a casa) o no, troba un moment de repòs. No tot és satisfacció també hi ha moltes ferides obertes que sagnen. Però són valents quan les afronten i les confessen. Amb un català que els apropa o amb la seva llengua materna que els remet a les seves arrels, a la seva emoció més profunda. Corprèn la senzillesa dels cants d'Àkan (A vegades  ens en sortim... dels Manel o País petit de Lluís Llach). Trasbalsen els anuncis de la Plataforma per Catalunya. Desarma la quasi ingenuïtat en què exposen les seves vides en les diferents estances de Migranland. 

Rigola fa un pèl de trampa quan arrenca en una mena de happening efectista. Però l'emoció flueix per les venes quan, arraulits en les lliteres per sexes, els testimonis mostren en silenci fotos de la seva història. La unitat és el retrat en blanc i negre d'un primer pla mirant la càmera atentament. El material del taller que Rigola ha fet amb els immigrants de Salt també permet conèixer la seva opinió sobre la immigració i, sobretot, aquell entorn que ells habiten (des de mesquites a carrerons) que els mitjans de comunicació més dinamiters s'esforcen en retratar com a amenaça. 

El director ha sabut jugar amb armes noves. El teatre document ha ajudat a poder prescindir de la capacitat d'interpretació dels seus testimonis. Ells, de fet, han aportat la seva veritat que és molt més corprenedora que una mirada furtiva d'un primer actor. La veritat sense filtres. Tant picant com la sopa calenta africana.