Mimesis

Dansa | Familiar

informació obra


Intèrprets:
Estrella García, Miguel Quiroga
Autoria:
Miguel Quiroga, Estrella García
Composició musical:
Miguel Pérez Iñesta
Escenografia:
Miguel Quiroga, Luís Mosquera
Vestuari:
Zig Zag Danza
Companyia:
Zig Zag Danza
So:
Miguel Pérez Iñesta
Sinopsi:

Edat recomanada de 2 a 5 anys

Ets el que veus. Som el que veiem. La tribu s’aplega per al ritual iniciàtic del viatge de la vida. Abans de Res, Tot NO era. Mimesis es construeix entorn de la imitació com a via de relació amb el món que ens envolta. Aprenem perquè repetim allò que veiem. Formem part d’una comunitat i d’un medi natural que ens serveix de referència per a la construcció d’allò que arribarem a ser. Com si fos un ritual no verbal, ens comuniquem entre nosaltres i, en el joc de la repetició, l’espai que habitem es transforma.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Mimesis

26/11/2021

Enroscats en sí mateixos, llàstima

per Jordi Bordes

En una peça de dos ballarins, la mimesi és la imitació, com un mirall. En una peça de teatre per a nadons, a part d'un suggerent espai (que hi és), una ambientació i una rebuda delicada (que hi són) cal tenir una connexió amb la canalla més menuda, que vol participar, que necessita entrar i jugar. D'exemples, n'hi ha cabassos, com ara Bítels per a nadons. És bo que una fina dramatúrgia vagi estirant el fil, donant eines per provar el viatge.

Qupè passa amb l'espectacle de Zig Zag Danza? Que la complexitat tecnolìogica de l'espai no està feta pensant en la escala de la canalla. Per exemple, tres projectros reprodueixen sobre de tres globuis gegants ( per ser vist en els 360 graus com els musics interpreten els temes, amb càmeres que van del general als primeríssims plans). Una peça ja de per sí vaptivadora però que la canalla només descobreix quan els actors els hi indiquen i que no els dón l'opció de veure la projecció i, a la vegada, l'evolució dels artistes ala catifa encerclada per un llum de neó immens.

Només al final de tot, se'ls hi dona l'opció de trepitjar el centr, on es projecten figures i colors, per qè hi juguin, agafats de la mà. Una nova desconfiança que, a més, arriba tard. tot i que la peça és de mitja hora a proxiamadanet, la canalla es desconnecta al cap de deu minuts de no entendre què està succeint i amb l'estaticitat que els hi demana la producció. Al final, reben uns globus. Però no hi han jugat abans,. en tot cas, els dos ballarins han jugat amb unes pilottes transpsarents que hi poden recordar,. però que ells no han tngut de tocar. Els globus són com un premi per haver aguantat asseguts tota l'estona? No saben relacionar que la màgia de l'heli es telaciona amb el joc dels dos intèrprets.

Perúltim, el moviment. Si és mimètic, podria semblar que juguen a fer-se de miralls. Mo és pas així. en tot cas, sí que hi ha un joc que ñes preciós i fet amb molta cura, com si fossin dos nens que experimenten amb l'univers que tenen a l'abast. El que voldrien fer els de l'entorn però no se'ls hi dóna oportunitat, lamentablement. amb un petit gir i redimensionant-hol la peça té tots els encants tecn ològics i d'intimitat que cal per ser una peça amb una àmplia gira, per a un barteig artístic preciós. Però cal pensar en què l'actuació es fa per i amb els menuts.