Llegeixo una ressenya sobre aquesta obra d’Enis Maci publicada al “Zeit Online” per Björn Hayer. I curiosament, la ressenya , que no es refereix a cap muntatge de l’obra sinó a la seva publicació com a text, a banda de reafirmar-me algunes coses que m’anaven passant pel cap mentre veia l’espectacle dirigit per Juan Miranda, em ve alhora a reafirmar també la sensació que el problema d’aquest espectacle globalment fallit, no es troba tant ( o potser gens ni mica) en l’estructura que segueix la peça de Maci, sinó en el concepte seguit per la posada en escena. Una posada en escena que, per cert, es troba en les antípodes d’aquella altra tan ajustada i tan notablement sòbria amb la qual Miranda ens va servir l’excel·lent “Una niña es una cosa a medio formar”.
Tornant a l’amic Björn ( i que em perdoni l’afusellada): diu el comentarista que en el text de Maci, el cos és alhora una possibilitat d’empoderament i un objecte. I que és precisament aquesta ambivalència, la que impedeix que l’obra caigui en la pessimista rabieta cultural. Quelcom que porta a que la persona que llegeixi el text es pugui sentir per moments ingràvidament desorientada. Però és que , per a Maci, és precisament aquesta desorientació la que transmet el potencial que precisa un pensament lliure.
En qualsevol cas, la desorientació creativa que persegueix l’autora, no s’ha de confondre amb la desorientació d’un muntatge que resulta un xic caòtic tant pel que fa a les seves intencions, com pel que té a veure amb les seves resolucions. Unes resolucions que , ja per començar, passen per la barreja idiomàtica, la buscada polifonia de la qual - projectada alhora en diverses pantalles- ve a implementar encara més el desgavell informatiu que rep el públic. I unes resolucions que inclouen també un ús de l’espai escènic no exempt del seu punt d’aparatosa espectacularitat, però si aparentment exempt de veritable sentit dramatúrgic. A l’escenari venen a confluir les místiques consagrades pels més respectables estaments, i les místiques amb quelcom de bruixes perseguides per la llei, l’ordre i totes les santes mares esglésies que s’auto atribueixen la veritat absoluta. Aquí, les reines del porno, les influencers i les seguidores de les influencers sotmeses a la dictadura del cos normativament perfecte, conviuen amb l’èxtasi dervix que converteix el moviment en una forma d’oblit del pes del cos , i amb aquella santa de Calcuta addicte a les nafres i les ferides dels cossos dels altres que potser , curant-les, intentava encobrir les seves pròpies ferides perpètuament obertes. Potser del que es tracta és de reconèixer que al cap i a la fi, tots , totes i totis som ferides obertes, sense que aquesta revelació que no ho és pas massa perquè tothom n’és més o menys conscient d’aquest fet, tingui que semblar necessàriament una mena de càstig insalvable. Tornant als místics: aquesta colla, bé ha sabut sempre com extraure plaer fins i tot libidinós de les ferides del cos i de l’anima, i buscar-les amb ànsia per tal de trobar-se més a prop del divinitzat objecte de desig. I quan els místics i les místiques s’han vist immersos en tan anhelat contacte, han sabut que es trobaven més propers al veritable miracle que si haguessin tingut la facultat de transformar l’aigua en vi de la millor collita. Lamentablement, el miracle no es produeix en aquesta esforçada i voluntariosa proposta escènica que , de tant voler presentar-se com a experimental, transmet per moments la sensació de perdre’s al bell mig de l’experiment... i de i no acabar de saber trobar entre la desorientació aquella mena de fil de connexió capaç de fer-te sentir connectat, per molt desorientat que estiguis. I el cas és que, al finalitzar l’espectacle, potser segueixes pensant que aquest text, es mereixia una altra forma d’abordatge capaç de deixar més a la vista les seves suggestives desorientacions.
