¿Què tenen en comú la mare Teresa de Calcuta, la vedet del porno Sexy Cora, o la dervix de la confraria sufí Hatixhe i algunes influencers digitals de l'estètica femenina? Ho heu endevinat: no tenen res en comú. Més val dir-ho d'entrada i callar-ho per sempre. Però totes juntes i ben barrejades acaben fent l'efecte que l'autora alemanya Enis Maci (Gelsenkirchen, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya, 1993) vol aconseguir segurament amb una proposta escènica que es presenta amb l'aval que després de Barcelona es representarà a Viena, arran de la coproducció amb el teatre Schauspielhaus Wien.
Si les dames que he esmentat abans no tenen res en comú, també és justificable que l'obra —amb aires de performance— jugui amb un discurs multilingüe: alemany, català, espanyol i em sembla que una mica de turc, ¿pot ser? De fet, el títol original en alemany, segons la mateixa autora, ja juga amb la confusió entre “miracle” (wunder) i “ferida” (wunde), cosa que la fonètica alemanya permet que passi però que en la catalana no lliga gens, tot i que Josep Maria de Sagarra, potser sense saber-ho, ja s'hi va acostar fa setanta anys quan va titular una de les seves obres «La ferida lluminosa», un títol que fusiona els dos termes i que, posats a buscar relacions impossibles, s'hauria pogut agafar prestat. En aquesta versió catalana, la peça d'Enis Maci s'ha deixat amb un senzill «Miracle», per no embolicar la troca, segurament.
«Miracle», doncs, és un muntatge contemporani —el gènere de la dansa en va ple i ningú no ho qüestiona— que cal acceptar tal com te'l serveixen. Tothom sap el risc que es corre quan es demana un Glovo i arriba a casa una hora després de sortir dels fogons. A «Miracle» li passa una cosa semblant. I quan obres la carmanyola per tastar-lo, costa trobar-hi el gust amb què l'equip dramatúrgic l'ha volgut servir.
Diuen, i deuen tenir tota la raó del món, que «Miracle» és una reflexió sobre el culte al cos i els rituals de la fe. Vist així, algunes de les escenes són més comprensibles del que segurament els espectadors voldrien. Una altra cosa és el moviment de totxanes que munten i desmunten les cinc actrius com si fossin obreres de la construcció. ¿Una metàfora potser d'un aparent work in progress del mateix muntatge? I fins i tot s'entén que hi hagin barrejat la mare Teresa de Calcuta quan interpreten una mena de salm d'oratori molt més afinat i delicat, per descomptat, que el que interpreten sense vergonya els monjos de Montserrat, ni que no tinguin veu.
Tant la dramatúrgia de Mazlum Nergiz, alemany d'origen turc, com la direcció de Juan Miranda, d'origen argentí, s'han adaptat a la intenció de fons de l'autora Enis Maci i s'han deixat portar per la proposta trencadora i experimental —a aquestes alçades fa por parlar encara de trencament i d'experiment teatral— que deixa els espectadors en suspens i gairebé amb cara de pasta de moniato com si volguessin buscar entre els fulletons del taulell de promoció un manual d'instruccions que aclareixi el que han vist.
¿Però cal buscar-hi algun sentit en aquest «Miracle», d'Enis Maci? Probablement no és el que espera l'autora. La seva intenció, segurament, és posar davant els ulls dels espectadors imatges que el desconcertin, que el reorientin, que el sacsegin i que li facin recuperar la fe perduda tot confiant en el miracle del poder del cos i les obsession personals.
El miracle d'aquest «Miracle», en tot cas, queda a les mans de les intèrprets que, en conseqüència amb la barreja de llengües, enriqueixen la proposta amb la fusió de l'ADN que aporten dels seus diferents orígens, tant de naixença com artístics, cosa que converteix aquest «Miracle» de l'autora alemanya Enis Maci en una atrevida trapelleria escènica que fins i tot despulla de l'hàbit de la pobresa la mítica mare Teresa de Calcuta. (...)
