Misa Fronteriza

Teatre

informació obra


Direcció:
Alberto Ontiveros
Companyia:
Cia. Maduixa
Autoria:
Ravid Goldschmidt
Sinopsi:

La frontera com a límit que serveix per passar d'un espai a un altre, d'una etapa de la vida a una altra, aquesta és la fixació de l'autor de Misa fronteriza, Luis Humberto Crosthwaite. A partir del ritual de la missa catòlica, l'espectacle planteja una reflexió sobre la cultura «norteña», la seva parla, els seus modes, la seva música, el seu vestuari..., amb la intenció de desconstruir el drama de la frontera. Amb humor i amb acompanyament musical, planteja una reflexió sobre la hibridació cultural i la tercermundialització del primer món. Una litúrgia irreverent oficiada amb tortillas i tequila. Un burrito conceptual, picant, nostàlgic, històric i profund.

Crítica: Misa Fronteriza

09/09/2016

Recórrer al codi sense coherència, refugiant-se amb tòpics i denúncies massa sabudes

per Jordi Bordes

Universiteatro & Gorguz Teatro, de Mèxic, han construït una missa que explota les oracions més conegudes per bastir-les en una denúncia de les fronteres que separen territoris. És un punt de partida valent i que pot evocar en, fins a quin punt, la religió ha estat causant de fronteres, de situació de confrontació de cultures (i creences). Els mexicans juguen amb un catecisme prou conegut per bona part de la població occidental però que, probablement, és bastant desconegut entre els més joves.

Amb un plantejament universalista (tots som ciutadans del món) d'un bonisme que fa caure d'esquena perquè mai planteja les contradiccions dels que es deixen emmirallar pel liberalisme occidental, denuncia les persecucions dels que salten fronteres. Evidentment, el mur que augura Donald Trump si aconsegueix la presidència dels Estats Units és un tema recorrent, que diverteix. La companyia juga amb els tòpics fins a l'esgotament. Cantar corridos, posar-hi uns mariachis i regar la ferida de la terra amb tequil·la són imatges, aparentment sense massa transcendència. Però que es poden llegir com una manera de fer sorna de com són ells mateixos i que, al final, revelen, des del folklorisme, una veritat que ofega.. 

El problema bàsic d'aquesta obra (a part de la calor que feia deins de les sitges, tot i ser quarts de dotze de la nit) és que troben comicitat en la perversió de les oracions catòliques però les abandonen de seguida. Si Dolors Miquel reforma amb una evident voluntat de provocació el Pare Nostre (Mare nostra), que tanta polèmica política va provocar el febrer passat a Barcelona, la producció  mexicana només enumera el principi de l'oració. Difícilment, transforma els versos complerts i el que havia de ser el motiu que donava títol a l'espectacle, acaba sent com un recurs graciós. Poca cosa més. Ara, és genial aquella pensada que diu "el mariachi és com la trompeta davant del mur de Jericó": Demostren que tenen un vast coneixement religiós, però no s'atreveixen a abordar-los en la seva totalitat. És una religió de por i amenaça i que només l'aparició de sant Pau (en l'espectacle transformat en un cantant mariachi que es va aparéixer a un malalt del rock) traça la salvació de l'esperit. El cos, però segueix patint en la frontera que separa. Aquest teatre mexicà manté un cert aire de ritual com també es podia percebre en molts altres espectacles llatinoamericans (sovint els elements escènics més simbòlics s'ofereixen al prosceni, com si fos en una pregària). D'exemples, n'hi ha a cabassos: Jarra azul, Vaca35, o els andalusos de La Zaranda. La pega és que les ganes de combregar amb el públic a Misa fronteriza es perd amb una dramatúrgia que fa aigües i que encalla el ritme. Un particular ofici religiós, finalment, lent i sabut.