Mobile

Dansa | Familiar

informació obra


Intèrprets:
Pierre Rigal
Escenografia:
Pierre Rigal
Composició musical:
Nihil Bordures
Interpretació musical:
Nihil Bordures
Il·luminació:
Frédéric Stoll
So:
Loïc Célestin
Companyia:
Compagnie dernière minute , Nigredo
Autoria:
Albert Tola
Sinopsi:

Mobile és el tercer solo de Pierre Rigal. Érection explicava la història d’un home estirat que provava de posar-se dret. Press explicava la història d’un home que evolucionava en un espai que s’estrenyia progressivament. I Mobile explica la història d’un home que prova d’omplir la immensitat del seu espai vital. Una peça intel·ligent entre el teatre i la dansa que tracta amb humor i delicadesa la relació dels objectes amb la imatge.

Pierre Rigal, format inicialment com a atleta, va estudiar després matemàtiques i economia a Barcelona i va completar un màster en cinema. El contacte amb coreògrafs com Nacera Belaza, Philippe Decouflé i Wim Vandekeybus, i amb directors com Mladen Materic, el va impulsar a endinsar-se en el món de la dansa contemporània. L’any 2002 va entrar a la companyia de dansa del coreògraf Gilles Jobin i el 2003 va fundar la compagnie dernière minute, coreografiant i produint  la seva primera peça, el solo Érection, dirigit per Aurélien Bory, que vam poder veure al Mercat el 2013; les seves creacions s’han vist a festivals i escenaris d’arreu.

Crítica: Mobile

03/01/2019

Un magnetisme que aboca a un culdesac

per Jordi Bordes

La dansa projecta grans diagonals amb els moviments dels braços i de les cames. Amb el dispositiu, que aporta un moviment pendular, aquesta projecció a l'infinit s'allarga físicament amb el popi ballarí. Pierre Rigal desenvolupa un element intrigant, que sobta tot trencant la convenció de l'equilibri, des de la penombra i que mostra l'individu lligat a un destí o a una societat que l'atenalla. L'home té moviment d'androide i parla rovellat, amb un buscat punt còmic. El principi i el final (en què aparentment s'allibera de l'arnès) exposa el millor d'aquesta peça que, s'enroca i s'embolica amb un plafons volàtils que desllueixen i no aporten gaire res (tot i que probablement hi hagi una pretensió dramatúrgica).


És evident que la coreografia del ballarí (pendular) buscant volar a fregar del terra i subjectant-se en el moment zero de la inèrcia (per deixar-se anar amb més empenta al cap de pocs segons) compta amb una altra coreografia molt complexa: el moviment dels plafons. Es tracten d'elements que corresponen a dos grups antagònics: la Natura (ós bru, òliba, llop, cocodril...) els invents humans (contenidor, nevera, vehicles, benzinera...) Aquests plafons de dues dimensions es giren i mostren, tots ells urbanitzacions (ben bé se,blen rescatats del contenidor de les immobiliàries i siluetejats per a la funció). La lògica dels mòbils, amb uns elements tant identificats hauria de servir per exposar uns desequilibris entre uns i altres. Però no ho fa. Els plafons modifiquen  la seva situació fins a quedar plans, amb un joc notable  dels tramoies, però tampoc construeix cap raonament lògic. Potser no cal perseguir una intenció però llavors hagués estat preferible entrar del tot a l'abstracció (com els mòbils de d'Alexander Calder a què s'hi inspira). D'altra manera, queda una peça desdibuixada, amb la canalla desorientada i un final alliberador que arrba, quan ja la majoria ha desconnectat d'aquesta pretesa imatgeria onírica. Nu, al Circ d'hivern de Nou Barris, mou molt menys i transporta molt més.