Mongrel

Dansa

informació obra


Composició musical:
Chris Lancaster, Yamila Ríos
Interpretació musical:
Chris Lancaster (cello), Yamila Ríos (veu, música electrònica), Maths Tärneberg (percussionista)
So:
Yamila Ríos
Dramatúrgia:
Bodil Persson
Escenografia:
Kristin Torp
Vestuari:
Kristin Torp
Il·luminació:
Loes Schakenbos
Text:
Jérôme Delbey, Toby Kassell, Marina Mascarell
Ajudantia de direcció:
James O’Hara
Intèrprets:
Astrid Boons, Jérôme Delbey, Toby Kassell, Maxime Lachaume, Fan Luo, Waldean Nelson, Anna Ozerskaia, Dorotea Saykaly, Ekaterina Shushakova, Florian Teatiu, Lee-Yuan Tu, Arika Yamada
Producció:
GöteborgsOperans Danskompani, Grec 2016 Festival de Barcelona , La Central del Circ
Companyia:
GöteborgsOperans Danskompani
Sinopsi:

Una peça de Marina Mascarell en la qual la coreògrafa valenciana fa una radiografia de la societat escandinava des de diferents punts de vista. I ho fa a partir de la Llei de Jante, manifest social que advoca per la igualtat i la justícia però darrera del qual se n’amaguen extraordinaris nivells de conformitat i consens, d’una homogeneïtat gairebé asfixiant.

Espectacle finalista de dansa internacional. Premis de la Crítica 2016

Finalista a la categoria de coreografia dels Premis de la Crítica 2016

Crítica: Mongrel

07/05/2016

El grup davant l'individu

per Montse Otzet

Vent, onades, gel que cruix són, entre altres,  sons d’un paisatge nòrdic que s’escolten al llarg d’aquest viatge emocional i col·lectiu. Una aventura on una plàstica harmònica i plàcida depura i dóna fluïdesa a un concepte fàcil d’haver ser tractat de forma farragosa: l’actitud envers els estranys i la societat.  

A partir de la LLei de Jante, un manifest social fictici escandinau que redueix tothom a una igualtat, a què ningú sobresurti,  a una homogeneïtat quasi asfixiant, la coreògrafa valenciana Marina Mascarell ha creat una obra de denúncia i contundència en la qual es percep influències de Bergman i Lars von Trier, si bé ens arriba a través d’un muntatge que, en la seva major part, produeix serenor i  un gran equilibri visual i sonor.

Sota el títol de Mongrel,  gos sense raça, suggerit  també a partir de la famosa frase de Goethe “borden, després cavalquem”,  Mascarell ha construït una obra sòlida que té com puntals la música, l’escenografia i la interpretació de dotze ballarins que executen un moviment fluid, on les energies no pateixen tallacircuits ni el gest es veu obligat a seguir cap directriu acadèmica.  

La coreografia, que peca d’una excessiva homogeneïtat, evidencia la importància del grup davant l’individu. Escultures humanes construïdes a base de cossos amuntegats es desplacen per l’espai  i el terra com si fossin un únic objecte,  només que amb múltiples històries.  Experiències que, a part del moviment,  també arriben en forma de diàlegs o de frases inconnexes i que parlen, entre altres, de religió, sexe,  tecnologia, solitud, incapacitat i enyorança.

La música, creada originalment per l’obra i interpretada  en directe,  i l’escenografia, són dos plats forts d’aquest muntatge.  Sons electrònics, de corda, de percussió entre els quals hi ha un tros de gel, configuren un suggerent paisatge sonor,  mentre que per la seva part, uns acordions de cartó, manipulats pels mateixos ballarins, edifiquen unes formes solvents que apuntalen i es comuniquen amb els cossos dels ballarins.