Monjour

informació obra



Sinopsi:

Monjour és un dispositiu performatiu que proposa una reflexió sobre el poder i el joc de manipulació entre el performer i el públic. Dos ballarins, un clown/actor i dos acròbates estableixen pràctiques coreogràfiques sobre la relació entre el cos i la comicitat, i entre el disseny i l’estètica, així com en les relacions entre el performer i el públic. A la peça, que compta amb els dibuixos pop de l’artista Francesca Ghermandi, els protagonistes segueixen les indicacions del director d’un circ modern. Una proposta que ens ofereix una diversió alhora intel·ligent i alliberadora.

La coreògrafa italiana Silvia Gribaudi posa al centre del llenguatge coreogràfic la comicitat i la relació entre el públic i l’artista. La seva trajectòria s’inicia el 2004, amb espectacles que s’han pogut veure en nombrosos festivals tant nacionals com internacionals que s’han desenvolupat partint de processos creatius centrats en el diàleg i la trobada poètica amb altres artistes, companyies i comunitats. Així mateix, és cofundadora, juntament amb la Chiara Frigo i la Giuliana Urciuoli, de l’associació cultural Zebra.

Crítica: Monjour

25/01/2023

Silvia Gribaudi o la meva petita reconciliació amb la performance

per Júlia Vernet Gaudes

Després d’unes quantes males experiències, em vaig poder reconciliar amb la performance en veure Monjour de Silvia Gribaudi al Mercat de les Flors, tot i que potser hi hauria qui discutiria que sigui només performance, sinó més aviat un “dispositiu performatiu” interdisciplinari –el mateix espectacle es feia aquesta pregunta: circ?, dansa?, teatre? Al meu parer, en essència era un espectacle performàtic perquè no només jugava amb els elements bàsics i les condicions de possibilitat de l’acte escènic, sinó que la manera de jugar era performant-los, encarnant-los en els cossos i situacions portades a escena. De totes maneres, es tracta d’una proposta de plantejament que mai convencerà a tots els públics –hi va haver qui va marxar a mitja actuació–, la qual cosa fa evident també la diversitat d’espectadors que existeix, problematitzant la possibilitat d’apel·lar a “l’espectador” universal.