"I de què tracta? És un conte, hi ha una història o què? O només delireu..."
Una actriu i un actor, una parella, un univers compartit.
Què tenen en comú un conte d'Andersen i una història real del llunyà oest americà?
Les protagonistes, una nena i una dona que van a contracorrent per fer el que volen i viure com volen.
I per què elles? Perquè una actriu i un actor munten un monòleg, expliquen contes i viuen històries que acabaran fent créixer tres dones. Dones fictícies? Reals? De conte o de pel·lícula? De carn i ossos, o tinta, o cel·luloide?
De què anava això? Ah, sí...! Coses de l’Enric Casasses. Una història, un conte, un assaig? Un deliri, potser? Pot ser. A l’habitació (la sala Palau i Fabre de La Seca) hi ha una actriu i un actor. És evident que assagen. És evident que no tenen clar el què. Una raresa que ens parla de contes d’Andersen, ens porta al far west i a la febre de l’or, ens recorda els vells jocs infantils... Una nena, una dona. A contracorrent. La nena surt de la rondalla per viure una aventura. No li passarà res. Passa alguna cosa? Tant se val.
Una representació que enamorarà els incondicionals del poeta i no deixarà d’interessar els que no ho siguin tant. Senzillament cal que hi vagin previnguts: surrealsisme? Provocació? Genialitat? La incoherència passa a ser virtut. “La Terra és plana, ho sap tothom”, que canta el Quimi Portet. Perquè sí. Perquè cal mirar les coses amb personalitat o amb “pesonatgelitat”, com es diu en aquest monòleg a dues veus –o a més–. “Si et creus els valors inculcats”, ve a dir-nos en Casasses, has de fer la revolució?
Una ficció (o una realitat?) que els dos intèrprets saben embolicar i que cal veure amb esperit despreocupat i deixant-se endur allà on les paraules ens portin.