Monòleg del perdó

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Blanca Garcia Lladó, Joan Sirera
Escenografia:
Abel Vernet, Blanca Garcia Lladó, Joan Sirera
Autoria:
Jordi Centelles
Direcció:
Jordi Centelles
Sinopsi:

"I de què tracta? És un conte, hi ha una història o què? O només delireu..." 

Una actriu i un actor, una parella, un univers compartit.

Què tenen en comú un conte d'Andersen i una història real del llunyà oest americà?

Les protagonistes, una nena i una dona que van a contracorrent per fer el que volen i viure com volen.

I per què elles? Perquè una actriu i un actor munten un monòleg, expliquen contes i viuen històries que acabaran fent créixer tres dones. Dones fictícies? Reals? De conte o de pel·lícula? De carn i ossos, o tinta, o cel·luloide? 

Crítica: Monòleg del perdó

04/06/2016

Enginyós viatge de la poesia a la teatralitat a l'hora del vermuth

per Jordi Bordes

Enric Casasses és un poeta que no li agrada cenyir-se als límits. A principis del mil·lenni, va signar Do'm (amb Gemma Brió i Laia de Mendoza, entre d'altres). Més tard, va construir aquest Monòleg del perdó que és, en realitat, un joc molt fresc, aigua fresca que dringa i s'escola d'entre els dits i que pessigolleja colze avall.  Ara, el director Abel Vernet ha volgut recuperar aquella peça experimental (mai publicada, pel que sembla )amb els intèrprets Blanca García Lladó i Joan Direra. Certament, els límits del monòleg, fins ara, era que l'interpretava una persona. Dons, no és així, en aquesta ocasió. Perquè la narració poètica, amb alguns girs de hip hop i molta trencadissa fragmentària metateatral, es complementa amb una segona veu (i una guitarra). La conversa que saltironeja per un conte d'Andersen (o això fan creure) i una noia convertida en la temible Joana Calamitat de la Plana assoleix, finalment, una via paral·lela que permet demostrar la llibertat de les dues jovenetes.

Casasses és el pare d'una nova generació de poetes, també molt entossudits en trescar per viaranys verges. Aquell Monòleg del perdó deuria ser revelador per a un Josep Pedrals que, amb la complicitat experimental de Jordi Oriol, han construït jocs poètio-musicals (a través de la ximpleria s'arriba a imatges lúcides, habitualment forçant el sentit del llenguatge) com ara En comptes de la lletera (T. Alta 2011) o Safari Pitarra (TNC, 2014). 

Monòleg del perdó és un viatge molt recomanable. El treball dels actors, molt fràgil, es construeix com un duet de funambulistes. Sense gaire res més. I és fresc com un vermuth en aquesta arrencada d'estiu.