“No tinc casa, no tinc sabates, no tinc diners, no tinc classe, no tinc perfums...no tinc país, ni educació, no tinc de res...llavors , què tinc? Sí, dimonis, què tinc? Tinc el meu cabell, i el meu cap, i el meu cervell, les meves orelles i els meus ulls... tinc vida, tinc vides...i tinc la meva llibertat”.
Aquesta lletra pertany a la cançó “Ain’t Got No/ I got Life” , que forma part alhora de l’emblemàtic musical “Hair” gràcies al qual, l’any 1968, els hippies es van escolar a Broadway , provocant així una petita revolució al districte teatral més famós del planeta. D’altra banda, un districte teatral que estava poc acostumat a aquesta mena de descarades ( l’obra incloïa també un fugaç nu col·lectiu del tot insòlit en aquells escenaris) irrupcions de la joventut que qüestionava el sistema. I , tant si els veies com una colla de ganduls al·lèrgics a l’aigua i al sabó, com si els veies com un grapat de joves disposats a fer la revolució passiva amb una floreta a la boca, el que estava clar és que aquells hippies s’oposaven a l’essència mateixa del sistema capitalista, exhibint amb alegria la seva al·lèrgia a les possessions materials , residències fixes incloses. Però esclar : aquells més o menys Baby Boomers hippies (els que no es van quedar pel camí enganxats a un mal viatge psicodèlic; aquesta és una altra història), es van fer grans. I es van anar retallant els cabells, i es van posar a buscar llocs de treball una mica estables, i van tenir fills. Fills que ara tenen també més o menys l’edat del Pol i la Montse, els protagonistes de la nova comèdia de Mar Monegal. Una comèdia a la banda sonora de la qual, sona constantment i en diferents versions l’esmentat tema musical, fins que al final de l’espectacle , Monegal ens deixa gaudir al complert de l’antològica interpretació de la cançó feta per Nina Simone, ella mateixa una dona que , des de la reivindicació antiracista, va plantar-li cara al sistema amb una contundència que li va costar més d’un disgust.
El cert és que mentre aquells hippies podien presumir de no tenir res i de no precisar d’altra cosa que de la seva vida i la seva llibertat, els seus descendents es pregunten com pot ser que , quan estan ja entrant en la maduresa, encara no puguin disposar d’habitatge propi. Que encara tinguin que estar pendents de contractes de lloguer, pressions immobiliàries i gerintrificacions que els poden deixar de nou al carrer i en estat de mudança, com qui diu d’un dia per l’altre. Que encara tinguin que dependre econòmicament de feines precàries que guarden poca o cap relació amb les feines a les quals aspiraven, i que sovint no els ofereixen ni aquella mena de contracte laboral que tothom et demana si vols rebre un aval o un préstec que et permeti tenir accés a una casa de la qual puguis dir que sí és de veritat casa teva. I arribat un determinat moment, es pregunten ( la pregunta resulta inevitable) si no seran en realitat un parell de fracassats , que encobreixen el fracàs dient-se a si mateixos que han pres les opcions de vida que volien prendre.
Però no ens posem massa seriosos pel que fa a això, perquè aquesta no és la intenció que busca Monegal. El que ella ens proposa en aquesta obra que, en la seva primera versió amb forma de lectura dramatitzada va guanyar el Torneig de Dramatúrgia 2020 del Temporada Alta, és una reveladora partida de Monopoly . Una partida que, mentre salten els daus que permeten accedir a potents propietats, especular a dojo, gaudir de guanys espectaculars, o perdreu tot com si res, es va farcint de comentaris i records que et permeten fer-te una idea força aproximada de com ha estat fins ara la vida d’aquesta parella, encarnada amb empatia contagiosa per Sara Espígul i Edu Buch. Tots dos, ens parlen des d’aquesta casa que s’havien fet seva però que aviat hauran de desallotjar de tu a tu, com si fóssim convidats que ens hem escolant en una partida en la qual, s’estan jugant com qui no vol la cosa decisions que poden determinar força com serà el seu futur immediat. I l’hàbil direcció de l’espectacle, que Monegal comparteix amb Josep Galindo, evita que ens sentim tancats entre quatre parets, tot obrint-li la finestra a un grapat de projeccions que airegen l’ambient, i contribueixen a que el bon ritme de la proposta no decaigui mai.
Som, per cert, al mateix espai escènic on fa un parell de temporades vam conèixer al “Ramon”, el protagonista de l’estupenda obra anterior de l’autora. I som en companyia d’uns personatges que pertanyen a la mateixa generació que en Ramon, i fins i tot que la mateixa autora. Resulta gairebé inevitable establir , no ja comparacions, sinó vincles i paral·lelismes. Ja posats, fins i tot el peterpanisme ( i la tendència a seguir guardant a casa l’instrument musical en el qual pots encara trobar-hi reflectida la teva adolescència) pot tenir una vetllada presència a la llar en la qual ara ens trobem: la llar d’una parella que no ha deixat de ser- ho des dels dies universitaris. Però Monegal, opta aquest cop per centrar-se en el joc que et permet convertir-te per una estona en capitalista sense escrúpols i/o posar-te a analitzar alhora els mecanismes del capitalisme examinats des d’un tauler domèstic. I evita aquest cop a consciència la nota dramàtica que s’anava escolant en aquell altre text dedicat al Ramon, sense renunciar mai del tot a l’humor, però remarcant alhora la nota amarga que venia a encobrir. A “Monopoli”, hi ha un moment en el qual ( a altes hores de la matinada i amb el joc encara obert a les diverses possibilitats que se t’ofereixen quan et fiques en el rol de capitalista acaparador), es diria que l’autora sent la temptació d’entrar en el territori dels retrets i els draps bruts; aquests draps bruts que no han cabut a la rentadora , en funcionament des de mitja nit per allò d’evitar la factura de la llum desfermada. Però és només una temptació , a la qual l’autora es resisteix ràpidament. Acte seguit, tot torna a moure’s pel territori de la comèdia que estima massa els seus personatges com per a voler fer-los patir, o enfrontar-los a revelacions doloroses. No: el Pol i la Montse ja tenen prou maldecaps amb això del canvi de domicili forçat, com per atabalar-los encara més. I no vull fer spoilers, però és evident que Monegal té ganes de veure’ls tan feliços com puguin ser.
Això, introdueix un to de lleugeresa que marca distàncies envers la complexitat que anava agafant el monòleg del Ramon a l’espectacle anterior; aquí, tot resulta més lleuger, i potser la nostra parelleta se’ns presenta un xic massa allunyada de cap mena de zona conflictiva , tret del conflicte immobiliari en el qual està ficada . I no conecla primera versió de l’obra, aquella que es va endur un premi gros, per sembla ser que Monegal li ha afegit forces coses, i diria que potser aquests afegits, tendeixen a estirar un xic (només un xic) massa el joc de sobretaula. Però l’autora compensa aquests punts potser una mica febles demostrant la seva capacitat per retratar amb precisió realitats quotidians que ens resulten ben reconeixibles , i apuntant les feixugues realitats sistèmiques que ens estan assenyalant.
