La Sala Atrium va programar el novembre de 2019 RAMON, un monòleg de Mar Monegal interpretat pel Francesc Ferrer. Va funcionar molt bé, va ser reprogramat al Teatre Eòlia i al Poliorama i va guanyar el Premi de la Crítica a millor text. Monegal no és una nova veu. De fet, enguany compleix deu anys del seu debut com a autora i directora al Teatre Gaudí amb Oxigen. Ara ha tornat a l’Atrium, que coprodueix Monopoli juntament amb l’Eòlia, una mirada tragicòmica sobre el capitalisme. La lògica del nostre sistema econòmic en un tauler. “Uns es forren, els altres es queden arruïnats” comenta un dels personatges. Segons el Laboratori de les Desigualtats Mundials, el 10% de la població mundial acumula el 76% de la riquesa. Els rics, cada cop més rics; els pobres, cada cop més pobres.
Però Mar Monegal no vol crear un pamflet, no crida a la submissió, no alliçona. La seva aposta és per dibuixar una parella, en Pol i la Montse (Eduard Buch i Sara Espígul), que com moltes altres es torna a trobar en la difícil situació de buscar pis, ja que els nous propietaris del pis de lloguer on estan ara han decidit posar-lo a la venda. Aquesta història podria estar enfocada de moltes maneres. Podria ser una història de terror, un thriller, una tragèdia, etc. Però Monegal té una mirada nostàlgica, que ja ha anat explotant en anteriors texts (RAMON n’és un clar exemple), que li serveix per situar els seus personatges en un arc temporal i reflexionar de manera àcida sobre el pas del temps. Els somnis no sols no s’han complert, sinó que a més ens veiem abocats a un malson que ni havíem imaginat.
La història comença com un conte, on ambdós actors parlen dels seus personatges, expliquen el seu passat, la seva època daurada, com han anat progressant fins que la bombolla immobiliària esclata i els aboca en un periple de mudances contínues fins a l’actualitat. Ara viuen al carrer Llibertat, en un piset que han reformat i sembla que són la mar de feliços, però una carta certificada ho canvia tot. Aquest pròleg en tercera persona dona pas als títols de crèdit. La direcció de l’obra està compartida amb Josep Galindo, un home que toca moltes tecles i que juntament amb Joan Griset s’encarrega de definir l’espai escènic. L’ús dels audiovisuals, treball de Toni Roura, és constant. Sobre les dues portes característiques de l’Atrium es projecten unes imatges de fons que representen fotografies de moments puntuals de les vides d’aquests personatges. Aquesta paret serà el suport pels títols de crèdit.
Però un cop finalitzats, els actors deixen el seu rol de narradors omniscients i s’endinsen en la primera persona, uns personatges molt lluny del seu ideal de felicitat. Un matí qualsevol els veiem organitzant-se el dia. El Pol sobreviu passejant gossos; la Montse arregla boques. I en les seves hores lliures, busquen el pis que els encaixi millor segons la seva situació financera. De tots els pisos que han estat buscant, però, n’hi ha un que està en primera posició: el del carrer Princesa. Bé, únicament per part de la Montse. Heus aquí el punt de conflicte, des d’on sorgeixen tots els retrets: l’acumulació desaforada de coses del passat d’un i l’obsessió compulsiva de comprar a Amazon de l’altra. I és llavors quan apareix el Monopoli. Una partida decidirà qui haurà de sacrificar el què: els records del passat o el consumisme del present.
Durant la llarga partida veiem com la parella es fan seves les regles del joc i es transformen en especuladors. Entremig es van intercedint episodis de les seves vides que són exemples senzills per entendre la devaluació (la història de la República de Weimar que li explicà l’avi d’en Pol), la inflació (la història dels cromos de Panini), o de com la economia afecta la sanitat pública, o com les noves generacions viuen abocades a les experiències i als likes de les xarxes socials (el Monopoli per millenials). Monegal fa un bon repàs dels grans pecats del capitalisme al segle XXI entrellaçant-los amb els records i el present dels personatges. La nostàlgia ens acomoda en un passat al qual intentem aferrar-nos; el present ens treu la bena dels ulls i ens fa veure que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.
Amb tota aquesta història, l’Eduard Buch i la Sara Espígul aporten el carisma que necessiten als dos personatges i la innegable química que el text demana. Tendres, durs, irònics… però mai tristos. No veiem a personatges derrotats, sinó combatents. Encara que al final de la partida es descobreixi la trampa/ traïció d’un dels dos personatges. Però sembla que a Monegal no li agraden els finals tristos i, malgrat la cruesa de la situació, finalment obre la porta a l’esperança amb un epíleg meravellós. Encara que el sistema falli (el 404 és el número de la mala sort), sempre hi haurà alguna cosa que farà que la situació millori i faci realitat això que els quaranta seran els nous trenta i els vuitanta seran el nous seixanta. Ja ho diu la Nina Simone, malgrat molts Ain’t got no, al final sempre es pot dir I got my life. O tanmateix és un final de conte de fades que ens volem creure per pensar que ens en sortirem? Monegal té molta més mala llet de la que en una primera capa es pot percebre.
