Monstres / objecte d'objecte és un espectacle de teatre objectual. La maquinària dramatúrgica parteix dels següents principis d'estudi: l'hipnotisme i la màgia, la rutina i l'ensinistrament, la voluntat i l'ambició. A partir d'aquesta mescla el poder es nodreix pas a pas, lentament però incansable, a la recerca de la perfecció, de la bellesa crua del superhome. I a mesura que la missió transforma l'ésser en monstre, el ressó dels actes també canvien la mirada dels que presencien l'experiment, creant una complicitat de la qual tots són partíceps, espectadors i manipulador.
Xavier Bobés planteja uns treballs que poden semblar espontanis però són fruit de llargues recerques. Per això, els seus acabats són peces precioses, no necessàriament amables. La penombra i el rostre neutre és el seu hàbitat natural a l'escena. Ell és un manipulador i qui ha de transmetre, parlar són els elements que desplaça. Ara, diu, les mans i els peus són part dels elements que manipula. I, efectivament,l l'arrencada de l'espectacle és un diàleg, una llita entre un peu i una mà que podria semblar còmic però té un punt de misteriós que embolcalla l'acció. A Monstres ha volgut treballar amb elements de la costura. Per això els maniquins són un element que aboca i que es van desplaçant sigui entre traços de patrons o on s'hi projecten il·lustracions amb un cert to angoixant. Construeix a partir d'aquests cossos buits una ciutat, una comunitat de persones que deambulen i conviuen i algú que els observa. Sigui un maniquí més petit o el propi actor.
El públic se suma al voyeurisme d'aquesta coreografia de maniquins que entren en un espai tancat (aparentment) les taules de costura on patiran un atac. Diu Bobés que a partir d'aquests maniquins vol mostar la part fosca de la persona, allò que amaga. El cert és que els quadres insisteixen en una foscor que encercla i un punt asfixiant, però no s'hi troba aquesta malícia, aquella ànima fosca. En tot cas, és un treball que transporta i permet fer interpretacions molt obertes, l'artista acompanya, proposa però no limita la dramatúria a una narració o exposició evident, concloent.