Monstruo

Dansa

informació obra


Autoria:
Moon Ribas
Intèrprets:
Moon Ribas
Sinopsi:

Fátima Miranda diu en una entrevista: “Reivindico el gruñido, el grito, el llanto. Reivindico la condición presintáctica del lenguaje”. De la mateixa manera, Laila Tafur reivindica al monstre com a forma natural de la dansa. 

No sap ben bé què significa ser Laila Tafur. Sap que li agradaria ser lliure, complerta, total. Sap d’on prové en termes físics i geogràfics. A vegades es pregunta què en pensen d’ella les altres dones. És tímida i no ho porta gens bé, alguns cops es posa vermella i li fa molta ràbia. Li agrada la gent i detesta a la gent. Li agrada anar sola, però li fa llàstima sentir-se sola. És la Laila, mig nena, mig dona, mig home. 

A Monstruo la dansa es produeix per la fricció entre el significat i la carn. Aquesta fricció crea forma, informa. Com Fátima Miranda, vol reivindicar allò innombrable com a estat natural de la dansa. Allò indefinit com a virtut, allò deforme com a bellesa. Ens vol explicar la història de com la carn s’escapa de ser anomenada.

Finalista en la categoria solo (Laila Tafur) al Premi de la Crítica 2017

Finalista en la categoria de ballarina (Laila Tafur) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Monstruo

27/04/2017

Un món de dimensions descomunals que cal saber projectar

per Jordi Bordes

És cert que Laila Tafur és un diamant en brut. Té una presència escènica molt potent. I juga amb un moviment depurat, que respon a les inquietuds d'una artista més aviat tenebrosa, però de gran energia. L'espai en què es va poder veure al Sismògraf, certament, no ajudava a entrar en aquest univers tant auster (juga amb gairebé res) com barroc (sobrecarrega el moviment, el parodia amb un francès prepotent). Això fa que bona part de l'audiència no pogués entrar en aquesta peça contemplativa, d'esgarip antipàtic però contundent. De totes maneres, l'artista ha d'entendre que el seu món és massa opac per a l'espectador mitjà, s'ha de fer més accessible. Per exemple, amb les intrigants llums es revelava guspires cap a on construïa aquest monstre que l'atenalla. Cal una distància per comprendre la profunditat de l'abisme. Des d'aquest espai de trobada amb el públic es comparteix i es construeix alhora aquesta sensació de buidor, d'un nihilisme corprenedor.