Mount average formula preguntes simples que exigeixen respostes evasives. En els salts cap endavant es fuig de la por de passat, del pes de l'ahir. La pregunta que caldria fer-se és, llavors, si obviant els errors del passat la humanitat hagués pogut avançar. Avui, que tot sembla establert, sembla poc aconsellable buscar referents antics perquè tots han provocat frustració o desacords a uns i altres.
L'artista Julian Hetzel sí que furga en el colonialisme. Els minerals de la República Democràtica del Congo, servirien per aixecar escultures de granit, marbre o ciment a l'Europa més orgullosa. I perquè els empresaris de la firma belga tragués rèdit de la riquesa mineral d'un país africà. Tot esdevé pols. I torna, amb els segles, a reposar al fons del mar. Però la barreja de materials fòssils com el plàstic, provoca que aquesta reabsorció no digui tant plàcida com canta metafòricament Mount Average. En un dels seus quadres, la pols dels emperadors es diposita, de nou, al continent africà. La veritat és que són les escombraries i la contaminació el que es trasllada al Tercer Món. L'esperança, que es declina amb tots els futuribles possibles, en realitat, és agònica, desesperada. Al final, resultarà que en Sísif tindrà la feina més lloable de la Terra i, encara avui, se'l recorda com un condemnat com un Prometeu encadenat a qui cada dia una bèstia li arrenca les vísceres i, per desgràcia del que va regalar el foc diví als humans, li reapareix al cap de poques hores perquè el suplici sigui etern.
Fins i tot Déu. En la darrera estació s'especula si Déu etern, ja era massa gran per afrontar la Creació. Efectivament, sembla massa ràpid, desentendre's al sisè dia. I donar la patent a Adam i Eva. Ja es veia que no llaurava dreta la humanitat, des de Caïm i Abel: Menjar del fruit prohibit no havia estat mala sort, Caïm repeteix el patró. El muntatge especula que Déu no era artista. Què es va conformar amb el primer que li va sortir. Segurament, la cosmovisió catòlica i humanista necessita que la llibertat de la humanitat porti la conseqüència de la culpa de cada individu. EL pintor Vilho Lampi i la dramaturga Alícia Gorina relacionaven Déu i la bellesa a Si Déu és bellesa, la bellesa existeix?
Diu Hetzel que no té sentit la por a l'altre perquè tots som líquids i estem en contínua transformació. Res és estàtic ni etern, ni els monuments, ni les declaracions èpiques ni tampoc les reflexions més conceptuals. Com Miquel Barceló i Josef Nadj a Paso doble la creació individual i intuïtiva passa per la picota per evitar cap especulació. De fet, el capitalisme cosificant-ho tot i posant-hi un valor que sempre incrementarà el seu cost, prova de guanyar-se la característica de valor segur del Déu de la Creació. Un espectacle amb idees suggerents, però que peca de voler transcendir, amb les seves reflexions abstractes i d'una esperançadora apocalipsi. Pot la humanitat sortir del bucle?Seria convenient que ho fes? Si tot es transforma en una massa uniforme, quina responsabilitat té l'Home en el futur de l'Univers?
