Es cierto que los rumores siempre tienen algo que ofrecer y aunque construir un caso a base de rumores no es un método precisamente científico, es mejor contar con un rumor que no tener nada. Estamos, pues, ante lo que se ha dado en llamar una “teoría conspirativa” en toda regla: se ha dicho que el gran Wolfgang Amadeus Mozart no murió de una enfermedad sino a manos de su gran rival, Antonio Salieri; acusaciones que tras la muerte de Salieri cobraron mucha fuerza dada la rivalidad y competencia mantenía entre ambos.
El ritmo de esta competencia en algunos momentos fue un auténtico “toma y daca” que exigió lo mejor de ambos compositores. Cada obra era un contraataque hacía la última obra del otro; tan reñida y pareja fue la rivalidad entre los dos que se valían incluso del mismo contexto emocional…pero ¿Qué hubo de invención en todo esto?. Admiración y envidia fueron de la mano en este episodio apasionante de la historia de la música.
Nuestra idea ha sido llevar a escena el universo de estos dos grandes compositores y su controvertida relación.
Salieri sempre serà el dolent de la pel·lícula. Perquè el mite diu que, des de la seva còmode butaca va empènyer Mozart a l'abisme. N'hi ha prou en veure el film Amadeus de Milos Forman per fer-se una composició de lloc. L'enveja, la sensació de músic mediocre davant de la genialitat del compositor arribat a Viena per triomfar, el converteix en l'instigador de les desgràcies d'un Mozart vital, delirant. La posada en escena de Produccions Imperdibles imagina que els dos músics es tornen a trobar als llimbs, just morir Salieri. mozart ha mort 34 anys abans. Confrontats, punta a punta d'una taula, repassen les raons de cadascú. I Salieri, s'exposa sincer, quasi humil, amb un gest que l'humanitza. Ja no disposa del Poder que li atorga els favors de l'emperador i no li serveix de res l'arrogància ni l'enveja. Mozart,per la seva banda, ha après a ser més reflexiu: Ja no voleia com una papallona despreocupada; té més reflexió i un cert punt de buscar la venjança.
El problema d'aquest muntatge és, segurament, la seva posada escènica. Està molt bé que apostin per l'estaticisme (els actors en prou feines es mouen, asseguts punta a punta de la taula. El problema és que, per donar-li aire, han apostat per un joc audiovisdual que ho trenca tot. Potser seria un bon recurs puntual però, en mantenir-lo durant tota l'obra perd la sorpresa. De fet, els actors acaben parlant a càmera i no als seu antagònic. I l'espectador, acaba capturat per la pantalla i, per tant, s'anul·la,pràcticament, l'oportunitat d'experimentar el duel interpretatiu. Port Arthur, que també jugava amb el recurs de les càmeres en un muntatge amb el públic a dues bandes variava les imatges, i les mostrava en una pantalla menys aclaparadora. Cal admetre que és una de les millors mirades de retrobament de personatges mítics més enllà de la mort. A Copi i Ocaña els dos artistes lluitaven en un ring per mostrar-se més irreverents que l'altre, sense que hi hagués més conflicte que (l'"i jo més"). Ara, de la petarderia es passa a voler saber, de debò, les raons per haver actuat amb tanta maícia. Hi ha maldat, i per això, hi ha molt d'humanitzar els dos protagonistes, i treure'ls del clixè estereotipat.
