La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès.
L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració.
La versió tripartita —sis mans— de «Mrs. Dalloway» i la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli tendeix a un cert estilisme tant en el retrat dels personatges com en el de l'espai escenogràfic —enorme cortinatge de tires— i l'attrezzo —taules, cadires i vaixella... i tovallons, esclar, que cal doblegar prèviament per col·locar-los com un plomall a l'interior de cada copa, ni que fer-ho, com diu la filla de Clarissa, no tingui cap sentit.
Un estilisme escènic que es trenca només amb el parell d'interpretacions rockeres —hi ha dues guitarres elèctriques, una bateria i un piano— i la veu solista de la filla de Clarissa (al Teatro Español de Madrid, on es va estrenar, amb l'actriu Anna Moliner i aquí amb l'actriu Raquel Varela) i que es torna a trencar amb l'escena de moviment coreogràfic coral que contribueix a fer encara més confusa la relació de l'adaptació teatral amb el relat original de Virginia Woolf.
Cal advertir, doncs, als espectadors de «Mrs. Dalloway» que si després de la representació se senten interessats per aprofundir en la història que, sense ser autobiogràfica, sí que marca una premonició sobre el final tràgic de la mateixa Virginia Woolf, s'acostin a una de les traduccions més recents, la de Dolors Udina, del 2013, en català, actualment a RBA, i que considerin el muntatge teatral com una mena de “booktrailer” de la novel·la.
Vista així, l'obra els semblarà que té més sentit, malgrat que hauran de ser comprensius amb el gir de papers que els autors de la versió fan, per exemple, convertint la filla Elisabeth (Raquel Varela) i la seva amiga Doris (Zaira Montes) en clarament lesbianes o transfigurant el soldat que torna tocat psicològicament de la guerra, Septimus a la novel·la i Max al teatre (Jimmy Castro), en la seva dona, aquí rebatejada com a Angèlica i no Lucrezia (Gabriela Flores), una escriptora ofegada en el seu medi que fa pensar inevitablement en la mateixa Virginia Woolf, escenes, aquestes de la parella, que probablement perquè són les més lliures acaben sent les més intenses de tota l'obra.
En tot cas, aquesta opció de canvi de papers és una picada d'ullet que s'arrisquen a fer els autors de la versió i que recorda als espectadors que, en el fons, parlar de l'estat d'ànim de Clarissa Dalloway és parlar de l'estat d'ànim de Virginia Woolf, que va decidir abandonar aquest món de mones ofegada al riu. I és el riu, precisament, allò que Angèlica assenyala al seu desesperat marit, Max i, per extensió, al doctor psiquiatre (Jordi Collet), com el lloc ideal per subliminar tota la seva angoixa.
Superada, doncs, la sorpresa que veure l'obra teatral «Mrs. Dalloway» no estalviarà ningú de llegir la novel·la, cal fer constar el remarcable paper de la protagonista Clarissa Dalloway, que té al seu càrrec la veterana actriu Blanca Portillo, amb un domini de l'escena amb els diàlegs que manté amb Peter (Nelson Dante) —el cul d'en Jaumet que ve de l'Índia, sempre enamorat, i amb qui Clarissa s'hauria pogut casar de jove si hagués volgut— o amb el frec a frec platònic amb l'amiga Sally (Inma Cuevas). Interpretacions de Blanca Portillo que dominen tota l'obra, tant a dalt de l'escenari com quan, trencant les convencions teatrals, baixa a la platea per convertir en amics convidats a la festa tots els espectadors (i a la Sala Gran del TNC en són una colla!). Panell gegant de floristeria com a sostre fals, alguna selfie amb el mòbil i algun Whatsapp amb el personatge absent del marit Dalloway completen la transgressió que l'adaptació de l'obra fa de «Mrs. Dalloway» amb la intenció que tot allò que Virginia Woolf hi exposa, el feminisme, la igualtat de gènere, la llibertat, l'opressió econòmica i la insatisfacció existencial siguin entesos com dilemes encara vigents avui mateix. (...)
