Mujeres de Shakespeare

informació obra



Intèrprets:
Rafael Álvarez "El Brujo"
Composició musical:
Javier Alejano
Escenografia:
Roberto García
Il·luminació:
Miguel Ángel Camacho
Companyia:
Collectif aïe aïe aïe
Autoria:
Charlotte Blin
Sinopsi:

De Shakespeare se ha dicho todo. Pero como ya se sabe, Shakespeare se sale. Reserva siempre algún descubrimiento nuevo para el oído atento y curioso de sutilezas. En la exploración del sentido y el juego de su sonido, esta es mi primera comunión. He seguido el rastro de un pontífice de la "bardolatría", tal vez uno de los pocos vivos todavía hoy. Un sabio que dedico su vida al estudio de la obra de Shakespeare; el crítico norteamericano Harold Bloom, autor de un libro imprescindible sobre el universo Shakespeare: "La invención de lo humano".

Yo quería hacer un espectáculo diferente, pero estando de vacaciones en el Caribe me salieron al paso las mujeres de Shakespeare. Me prendé de Rosalinda (Como gustéis) de su ingenio triunfante, de su luz y de sus respuestas. De Catalina (La fiera domada), de Beatriz (Mucho ruido y pocas nueces") y de Julieta, tan sublime que te hace sentir culpable de albergar cualquier sentimiento de ironía (por la edad, se entiende) o de escepticismo frente a la inocente plenitud absoluta del amor romántico. En fin, las amo. Y pienso que no es difícil amarlas si se las conoce. También amó Shakespeare la belleza oscura de su enigmática Dama de los sonetos. ¿Quién era? Desde el Caribe se agrandan los ecos de ese viejo misterio que, parece ser, convirtió a Shakespeare en una autoridad mundial en temas de cuernos. Pero el genio no tiene sexo. Shakespeare exploró la conciencia femenina a sabiendas de su mayor sabiduría, perspicacia y sentido de la realidad, frente al instinto elemental, básico y simplón del macho narcisista. En esta era de cambio de paradigma –y a ver si ya viene de verdad de una vez el cambio- esta reflexión es interesante. Patriarcal, ambivalente, homosexual, bisexual, feminista o femenino, Shakespeare no es fácil de atrapar. Con todas ellas –de las mujeres víctimas de tragedia, sólo Julieta las representa- espero jugar, gozar y reír en las fauces del fin de una época. Saludos a la que viene: Ellas.
Ya se levanta…..¡El Telón!


Crítica: Mujeres de Shakespeare

04/05/2015

Shakespeare com a pretext

per Iolanda G. Madariaga

El Brujo continua acostant-nos als clàssics des de la seva particular òptica. En els monòlegs d’aquest incombustible còmic hi ha moltes referències a l’actualitat política i cultural immediata però hi ha també un profund coneixement de l’escenari, dels mecanismes de la comèdia i, ara també, se’ns mostra com un bon coneixedor de l’obra de Shakespeare. Aquest Mujeres de Shakespearevol ser una reflexió sobre els valors que transmeten alguns dels personatges femenins del gran dramaturg. Rosalinda de Al vostre gust, la feréstega Caterina, Beatriu de Molt soroll per no res i la immortal Julieta; per diferències que podem trobar entre elles, hi ha una traça d’excepcionalitat que les lliga. Està també el geni de Rafael Álvarez, El Brujo, que ha vist en elles el vincle necessari per presentar-les com un tot: un univers femení que contrasta amb el narcisisme d’una masculinitat escarnida pel propi actor. Per acabar de lligar el seu discurs recorre a les cites del crític i estudiós nord-americà Harold Bloom (potser el més profund coneixedor del corpus shakespearià amb vida). Un toc d’erudició que dona carta de naturalesa a les reflexions del propi actor/autor alhora que serveix de trànsit entre els personatges i crea la distància necessària per entrar i sortir d’ells. I entre cita erudita i burda paròdia s’escolen sensacions que compartim i estimem com la de la màscara que cobreix Caterina en el seu monòleg final. També hi ha “el bosc” –evocat amb imatges construïdes amb paraules-, un bosc de conte, un bosc simbòlic, bosc primigeni que esdevé l’origen de tot. Revestit d’antic druida, El Brujo ens fa de cicerone en aquest particular món de  Mujeres de Shakespeare que és també un viatge per l’essencial del teatre: el joc de ser/representar allò que tal vegada esdevingué.